• En Miquel González és conegut a la ciutat per tenir l’Òptica Calella i per la seva passió per les curses i els triatlons, però el que no tothom sap és que és diabètic. Ara té 42 anys, però la major part de la seva vida ha conviscut amb la malaltia. “Ser diabètic no t’ha de limitar per res. Precisament aquest és el lema de l’Ironman: anything is possible (qualsevol cosa és possible)”. Coneixem la seva història avui que es commemora el Dia Mundial de la Diabetis.

Va saber que era diabètic amb 12 anys. Els seus símptomes eren evidents: necessitava beure molta aigua i havia d’anar al lavabo moltes vegades, molt més del normal. En un primer moment, el metge li va dir que tenia la cetona alta i li va recomanar que prengués sucre, sense saber que havia desenvolupat diabetis i, per tant, que estava prenent aliments que li feien molt de mal al seu cos sense ser-ne conscient. Va empitjorar, vomitava molt i es va aprimar, arribant a pesar només 28 quilos i va anar a urgències. El van derivar a l’hospital Sant Pau on el van ingressar i, després de fer-li proves, li van diagnosticar diabetis tipus 1. Això implicava haver-se de punxar després de cada àpat per comprovar com estava de sucre, injectar-se la insulina i canviar la seva dieta.

Bomba d’insulina que porta les 24 hores del dia

Durant la seva estada a l’hospital, les encarregades de punxar-lo per comprovar el sucre i subministrar-li, si calia, insulina, eren les infermeres. Però quan li van donar l’alta i va tornar a casa, va haver d’aprendre’n ell.

Poc a poc, en Miquel es va adaptar a la seva nova realitat. 15 anys després, li van posar una bomba d’insulina, un petit dispositiu de la mida d’un telèfon mòbil que subministra insulina de forma continuada. L’ha de portar les 24 hores del dia. El 30 d’octubre va fer 30 anys que és diabètic. Ara està en tràmits de posar-se un xip que permet saber la quantitat de sucre que té a la sang sense necessitat de punxar-se.
 

Les curses i els triatlons, la seva passió

L’any 2009, en Miquel va córrer la seva primera cursa. No va tenir bones sensacions i va creure que allò no era per ell. Al 2012 va tornar-ho a intentar i el resultat va ser molt diferent. Des d’aquell moment, no ha parat. Ha arribat a fer 52 curses en un any. “He pogut ser diferent als altres en certes coses, però sempre he sigut molt optimista i he utilitzat l’esport per dir aquí estic jo i la diabetis no m’ha d’afectar per res”.

A dia d’avui, en Miquel González ha fet 291 curses. El seu objectiu és arribar a 300 abans que acabi l’any.

Una de les primeres grans curses que va fer va ser la Behobia, que es fa al País Basc. Allà es va comprar una txapela vermella, la boina típica d’Euskadi. Aquest ha estat el seu tret distintiu durant més de 100 curses, fins que, aquest cap de setmana, l’ha perdut a causa del fort vent després de participar per setena vegada a la Behobia.

Tres vegades Ironman

Tot i que al principi només feia maratons, es va proposar també participar al triatló que es celebrava a Calella. Va començar fent la prova per relleus, a l’octubre de l’any 2013, en un equip on els tres atletes eren diabètics. En aquell moment, la prova era de la marca Challenge. Van tenir mala sort: qui feia la prova de la natació va perdre el xip i van quedar desqualificats. La particularitat de ser tots tres diabètics els va permetre continuar tot i que no van arribar a puntuar. En Miquel va fer la prova de la marató.

L’any 2018 va fer la primera Ironman tot sol. Es va inscriure a la prova del maig, l’Ironman 70.3, en la qual es fan la meitat dels quilòmetres. Per aconseguir-ho, es va apuntar al Tricbm, on ha estat fins fa poques setmanes. A l’Ironman, el coneixen com a Micki.

Aquest any ha complert un dels seus reptes: fer una Ironman completa. Explica que va estar a punt de no aconseguir-ho, perquè tres mesos abans va patir un accident de bici. Això li va suposar tenir molt menys temps d’entrenament.

L’Ironman consta de tres proves: 3,8 km de natació, 180 km de bicicleta i 42,2 km de marató. Al seu temps, en Miquel va dividir-se en tres etapes la marató i a cada una d’elles, es va posar un element identificatiu al cap: a la primera, la gorra amb el logotip de l’Òptica Calella, on treballa; a la segona, el fulard dels Castellers de l’Alt Maresme, d’on és membre; i a la tercera, la txapela vermella, el tret distintiu que l’ha acompanyat en més de 100 curses.

A les tres etapes en les que es va dividir la curs, es va posar tres elements distintius al cap

Per suposat, a totes les proves esportives ha hagut de controlar molt bé el sucre. Ell va calcular acabar l’Ironman en 15 hores i va preveure controlar el sucre un cop cada hora i, si podia, cada mitja hora. A més, tenia familiars i amics distribuïts per diverses ciutats per on transcorria la prova equipats amb els aparells per si tenia algun problema.

Pauta que portava a la bicicleta

Va decidir mirar cada mitja hora el xip que portava al braç, molt més còmode, i a cada hora punxar-se el dit. Per fer-ho, es va posar un estoig al manillar de la bici amb els estris i amb una guia del que havia de fer i a la prova de la marató ho portava a una butxaca del mono. A la natació, però, no ho podia portar i li va donar a una de les persones encarregades de la organització –que curiosament també tenia una filla diabètica– que el va esperar a la sortida de l’aigua per tornar-li a donar. Dins de l’aigua si que s’ho va mirar amb el lector del xip, que es va posar en una funda impermeable penjada al coll per dins del neoprè.

Va tenir un ensurt: durant la prova de la bici, quan es va mirar el sucre, va veure que estava a més de 400, un valor molt alt, i es va haver d’injectar insulina sense deixar de pedalar. S’ho anava controlant, i va veure que, tot i fent esport, el sucre no li baixava i va decidir tornar-se a posar insulina. També va patir pel valor contrari: va baixar a 50 i va haver de prendre gels que tenen un alt contingut de sucre.

Finalment, va aconseguir acabar l’Ironman en un temps de 14 hores 02 minuts, una hora abans del que ell havia previst. Va ser quan va escoltar la frase que esperen tots els triatletes que fan la prova: “you are an Ironman!”.

El dia, però, no va acabar com ell esperava: quan tornava, estava marejat i va seure a un banc del passeig a parlar amb uns amics i allà va perdre el glucòmetre, la màquina per mirar el sucre. “Encara tinc l’esperança de trobar-la perquè hi ha totes les dades del sucre de tot el dia, mentre feia l’Ironman”, afirma. Si veieu l’aparell, recordeu que en Miquel, el triatleta diabètic, l’està esperant.