Elogi del balcó
Durant el confinament a causa del virus COVID-19, moltes persones han descobert que hi havia una part de la casa –normalment petita–, que no aprofitaven gens, o molt poc. Aquesta part era el balcó. Sovint, de pocs, poquíssims metres quadrats (dos o tres, no gaire més, els de més sort, potser fins a 5 metres quadrats). Han descobert que és un espai que ofereix possibilitats fins ara impensables…, o potser no descobertes, perquè tampoc teníem temps per pensar-hi. Però ara, ves quin remei…, ha estat una petita gran descoberta.
Tots hem vist per les pantalles de la televisió com s’hi poden fer un munt d’activitats: jugar, tocar algun instrument, cantar, xerrar amb els veïns, fer el vermut, prendre el sol, lloc per llegir, observar els altres veïns, mirar el carrer, descobrir un cel inèdit a les nits amb milers d’estels que mai havíem vist, un lloc per posar-hi flors i cuidar-les, algun hortet també hi ha tret el nas…, gairebé resultava increïble veure quantes activitats s’hi podien fer en aquest espai!
El balcó també ha estat l’espai de reivindicació durant el confinament. Per aplaudir a les persones que dia a dia, s’ocupen de que puguem quedar-nos a casa sense que ens falti res, o per agrair a totes les persones que treballen als hospitals (des dels metges, fins a les persones de neteja o de les gerències, totes les persones), que han tingut cura de la nostra salut…, fins i tot posant el risc el seu propi benestar (un reconeixement especial a totes aquestes persones que han perdut la vida mentre es dedicaven a salvar altres vides). Des del balcó també hem expressat l’enuig per aquells que no han sabut gestionar bé aquesta epidèmia. El balcó, doncs, un espai per agrair i per manifestar rebuig. Quina gran descoberta!
En algunes ocasions, el balcó ha estat, simplement, un petit espai per parlar de temes transcendents, del perquè de tot plegat, del perquè ens ha tocat a nosaltres, del perquè cal no rendir-nos i seguir lluitant…, el balcó ha estat l’acadèmia de filosofia més improvisada que mai hauríem pensat que fora possible.
I com no, el balcó també ha estat el raconet per estimar-se a la llum de la Lluna…, o del sol, que a vegades resulta més agradable. Alguns han aprofitat per estimar-se davant de tothom, sense vergonya…, perquè estimar-se no ens hauria de fer vergonya!
I encara, els balcons han estat l’espai per veure com alguns no saben mostrar respecte cap els altres, ensenyant la seva intransigència amb músiques i estètiques més properes a altres èpoques que molts voldríem oblidar i que algú es pensava que estaven demostrant un orgull que ja no sona, sinó a pallassada ridícula.
Ai, els balcons, quina lliçó ens han donat. No només s’han reivindicat com a espais de la llar, sinó que s’han demostrat com a llocs per viure-hi, com a llocs que fan una funció de socialització imprescindible per a les persones. Quants avis no hem vist saludant als seus familiars des del balcó? Quants avis han aprofitat els balcons per compartir els seus records amb els seus nets? Els balcons han unit a les famílies i els han “recordat” que la vida que portem, d’anar amunt i avall contínuament, potser no serà la que ens donarà la felicitat, sinó que la felicitat potser es trobar-se en el balcó de casa i deixar-nos portar per tot el que ens apropa els uns cap els altres.
Tal vegada, quan puguem tornar a la normalitat (ja veurem quina i com serà aquesta), haurem de deixar el balcó net i polit, perquè a partir d’ara ja no serà el racó dels malendreços, sinó la part més important de la casa: aquella que ens obre les portes a viure com a persones.
Vet aquí, un petit elogi dels balcons. Ben retrobats siguin!!
