Si vis pacem, parabellum

Molts dels que vàrem viure els anys 70, aquest aforisme ens era molt proper, perquè en certa manera era un missatge que ens alertava de la necessitat de la pau i, alhora d’estar preparats per a la guerra. Una contradicció en sí mateixa, però amb un sentit crític potent i demolidor contra les societats autoritàries i dictatorials. Tenia el seu sentit.

La dècada dels setanta del segle passat va ser la dels moviments contraris a les guerres(com els moviments hippies), especialment a la del Vietnam i Corea, però també servia per altres “guerres”, com la que existia virtualment, entre els EEUU i la l’antiga URSS. Guerra “freda”, en deien, però que per sota mà era viva, plena d’atacs soterrats, a vegades disfressats d’“errors” o “simulacres”. Eren temps on el pacifisme clamava per assolir una societat més justa i sense conflictes, i alhora, eren temps de combats cruels, inhumans i carregats d’odi i destrucció.

El temps ha passat, i en la nostra dècada actual, la dels anys “vint” del segle XXI, sembla que tornem al punt de partida. Veureu…

Per una banda, hi ha força moviments pacifistes i antifeixistes, que malden per caminar i avançar cap a societats amb més drets i llibertats…, i alhora, anacrònicament, estem veient com molts estats i països estan governants per dirigents de dretes, conservadors i d’extrema dreta…, amb missatges contundents contra el pacifisme, el feminisme i qualsevol moviment que proclami més drets i llibertats a favor de les classes populars i treballadores.  I a favor d’actuar de manera agressiva i autoritària. Sembla que hem tornat al “si vis pacem, parabellum”, és a dir, si volem viure en pau, ens haurem de preparar per lliurar una guerra. No estic parlant de guerra en el sentit tradicional de la paraula. Avui en dia, moltes guerres es lliuren en el món de les xarxes socials, en el camp dels mitjans d’informació, en l’aplicació de tecnologies precises o en el camp de la salut (epidèmies, que no sempre queda clar d’on surten o com comencen). I no estic fent cap teoria de la conspiració. No és el cas.

Estem vivint uns temps on l’autoritarisme, la intransigència, el domini de les elits sobre la majoria dels ciutadans i la reculada dels drets i les llibertats fonamentals és el pa nostre de cada dia. Governants egòlatres, embolcallats amb la bandera, l’himne i la “pàtria” abans que res, ens amenacen cada dia en fer-nos callar, tancar a casa o a la presó o, directament, en fer-nos desaparèixer d’eixe món. Exemples n’hi ha (nota: no heu pensat mai en els prop de 20 membres del PP o pròxims a aquest partit, que han mort sobtadament, per una malaltia no coneguda o per accident? Estrany, si més no, tota vegada que la majoria estaven imputats en casos de corrupció i actes il·legals. Casualitat? Aquí ho deixo). Estem davant d’una reculada com mai s’havia vist des dels anys trenta, amb la pujada de Hitler al poder, dels drets fonamentals de les persones. Sembla que el món està fent passos enrere, per causa de dirigents embogits per paranoies conspiratòries misterioses o promogudes sempre per adversaris que només viuen en les seves malaltisses ments… Aquests governants que no tenen ètica ni moral, que només troben referents en ideologies violentes, racistes, masclistes i en radicalismes religiosos. Aquests són els qui poden portar al món a l’extrem de la pobresa i la misèria…

I per això dic, sense cap vergonya, que si volem viure en una societat en pau, ens cal preparar-nos per la guerra: la de la veritat i la de la justícia, contra els relats paranoics i feixistes dels qui ens governen i ens volen, simplement, callats i sotmesos.

SI VIS PACEM, PARABELLUM…,ad pedem litterae.

2020-06-18T20:05:58+01:00 18/06/2020 | 20:05|Categories: Àgora oberta, Columnes d'opinió|
X