Il·lusions i decepcions
En aquesta vida, cada dia és un repte, si et despertes i obres els ulls, vol dir que estàs viu, si no, imagino , no deus ni adonar-te que estàs mort.
Jo, personalment, visc la vida tal com ella em permet, oferint-me el millor i el pitjor, tal com raja i sense condicions. Al ritme que pugui seguir , sense consulta ni cita prèvia. Sense assegurança a tot risc ni cap mena de garantia. Ni devolucions ni reemborsaments. Res de res! Ningú intentarà convèncer-te del producte escollit, sense bossa i menys embolicat per regal.
Benvinguts a la vida real!
Molts en parlen, de la vida, però pocs s’hi acosten massa, en realitat, quina por! És molt més fàcil parlar-ne, com si parléssim del temps, o tant fàcil com és parlar de la vida dels altres o buscar un cap de turc a qui carregar-li la culpa de tot plegat. Potser serà que la nostra és poc interessant, avorrida, buida o el túnel del terror.
O fastiguejar-se la mateixa amb relacions que s’aguanten anys i panys, quan no hi queda res, on reben criatures, nouvinguts i, fins i tot, el veí del costat. O amb feines que ja no motiven, o d’altres coses similars que salten a la vista.
La gent aguanta, per naps, cols o flabiols! S’ ha d’aguantar, a “tranques i barranques”!, Caiguin branques i nius o la Vall d’Andorra!
Tot i més, menys arriscar-se a la vida, malgrat només en tenim una i l’hem de cuidar ridículament. Amb una assegurança de vida, enterrament pagat i flors incloses. Matar-se com un ximple al gimnàs a suar la cansalada sí que està considerat un bon motiu. És molt trist, diuen, morir desemparat, diuen, diuen, diuen. Per mi és pitjor viure com un autòmat , aquell no té il·lusió per res ni per ningú, mort de por, fotent-se de lepra i incapaç de demostrar cap sentiment davant el món. Aquells amb un escut de cartró com a protecció per guanyar una guerra de Playmobil i res més. Aquells que creuen que la seva vida és súper important, o tenen una tasca molt rellevant a desenvolupar. O els que es donen per vençuts davant d’un petit problema o inconvenient. Doncs, senyors, discrepo! En totum i rotund!
Tal com deia un professor de filosofia que tenia fa moltíssims anys… “aquesta vida, ni se la prenguin massa en serio, ni vagin massa sobris”.
I penso és una grandiosa veritat, la vida són quatre dies, i dos plou.
I el que és clar i català, és que d’aquest joc ningú en sortirà viu, oi?
Som una miserable molècula que contribueix a destrossar el planeta Terra.
L’ésser humà no és un animal racional, és un ésser sociable, a molt apurar.
Plorem, riem, ens enfadem, discutim, estimem, tenim tot tipus de sentiments, i això és el millor, la part emocional del cervell que no controlem i ens fa tan humans.
També he sentit a dir gent que no sent res i tot els dona igual, aquests si que estan acabats, malgrat no m’ho acabo de creure.
Jo, quan em giren la cara i m’enfonso, m’aixeco sempre. La vida m’obliga, i em compensa amb d’altres coses.
