Comencem pel final

Si en aquesta vida alguna cosa és evident, és que tot té un principi i un final. I n’hi ha per tots els gustos, de bons i dolents, de vegades sols depèn de l’angle des d’on els mirem. Un mal final d’avui pot ser la glòria demà.
I avui començaré pel final de la història.

M’acabava de separar del meu marit danès, ja que ell no s’aclaria si m’estimava o no, vaig decidir posar-hi jo el final sinó allò hauria durat molt més que el just i necessari.

D’un dia per l’altre, em vaig trobar a l’aeroport de Brussel·les, amb el passaport en una mà i un “minipimer” a l’altra, quatre corones daneses que no em van servir per a res i lògicament sense mòbil, era l’any 1998.
Mai he sabut perquè vaig emportar-me aquell electrodomèstic que em va acompanyar fins a Barcelona.

Havia d’agafar un dels últims vols del vespre, amb un atabalament absolut, un caos mental i a prop d’un atac de nervis.

Sortien dos vols a Barcelona a la mateixa hora, les 20:00h, i em vaig equivocar de companyia. En un intent desesperat de travessar tot l’aeroport a tota velocitat, vaig perdre l’avió.

Vaig anar al punt d’informació en busca d’alguna solució. Em van dir em busqués un hotel per passar la nit i a l’endemà comprés un nou bitllet.

Llavors sí que em va caure el món a sobre, vaig esclatar a plorar per 60 segons i seguidament el meu cervell va reaccionar.

Recordo portava un vestit negre impecable, una camisa blau cel i el “minipimer” enganxat a mi. Vaig dirigir-me firmament a una porta on sortien els últims passatgers. Hi havia un noi rosset, de la meva edat més o menys, controlant documentació i d’altres.

El vaig mirar fixament amb llàgrimes als ulls i li vaig dir que necessitava ajuda urgent, de vida o mort. O feia un drama en pura essència, o ho tenia molt negre. I em va ajudar.

Em va portar menjar, em va entretenir fins les 04.00h que tancaven el recinte. Em va oferir tancar-me amb clau i pany a la part de dalt i obrir-me al dia següent i portar-me un bitllet de tornada a casa. Quan hi penso encara recordo la sensació de por que vaig sentir, la pell de gallina que em va cobrir el cos i el sentiment de risc absolut. I malgrat això… em vaig arriscar.

Vaig passar la “nit del lloro”. Imaginant-me de les mil maneres que podria morir en un aeroport.

L’endemà vaig sentir obrir-se la porta, no era ell. Va aparèixer un senyor amb una safata d’esmorzar esplèndid, un sobre amb un bitllet a Barcelona i una postal amb la seva adreça i una pregunta escrita a mà: per què portaves un “minipimer”?

Vaig somriure, vaig agafar el vol i quan vaig arribar a Barcelona vaig llençar aquell aparell a la primera paperera vaig trobar.

I aquest va ser el principi d’una llarga història.

Passats molts anys vaig fer un curset per feina, ens van portar una mena de “personal coach” que ens parlava d’agafar confiança en un mateix davant de situacions d’estrès o defensa. I ens va explicar un “truquillo”.

Tenir alguna cosa a les teves mans que et pertany dona seguretat, deia. En aquell moment vaig pensar que sort que vaig agafar el “minipimer” i no el radiador del menjador! Hauria estat molt més complicat, sobretot d’arrossegar!

2020-07-22T11:42:57+01:00 22/07/2020 | 11:42|Categories: Columnes d'opinió, Tal com raja|
X