Ídols

Soc de la generació dels Basora, César, Kubala, Moreno i Manchón… el meu ídol era, no cal dir-ho, en Kubala… Els meus pares em varen dur al Camp Nou poc després de la inauguració, i si no ho recordo malament era un partit Barça-Granada, que es va guanyar justet (5-4)… Vàrem arribar amb el partit començat i ja s’havien marcat un parell de gols, però vaig tenir la sort de veure un gol de falta del meu ídol (com els que ara acostuma a marcar en Messi)… A l’acudit gràfic de l’endemà, no recordo si d’en Castanys o d’en Muntanyola (la memòria ens fa males passades) hi dibuixava un nadó repenjat al pal de la porteria i un personatge deia: Què hi fa aquest nen a la porteria del Barça?… i l’altre contestava: És en Ramallets abandonat per la defensa… Encara conservo a casa un banderí del Barça amb un cromo d’en Kubala retallat i enganxat, que en aquella època volia canviar per una fotografia autografiada… Per obtenir-la, vaig enviar una carta demanant al meu ídol una foto signada… He de suposar que o la meva carta o la seva foto es van perdre pel camí…

Passats una pila d’anys, casualment, vaig coincidir al vestidor de les pistes de tennis de l’antic “Gall d’Or” (Saula), amb l’ídol de la meva infantesa i adolescència: en Kubala!… Hola bon dia… Hola que tal… el meu admirat ídol havia baixat del pedestal i el tenia al davant, compartint amb mi i altres companys i coneguts, la intimitat d’un vestidor… Llavors ja no era temps de demanar-li un autògraf, però em vaig sentir molt cofoi d’aquella trobada… Una anècdota ben peculiar que puc comentar amb els amics…  I és que fora del seu ambient, tots els ídols són, o semblen, més humans… Tots???