Una història de gàngsters

2020-08-06T11:36:53+01:0006/08/2020|

La setmana passada vaig veure un article a la premsa que em va transportar a un parell d’anys enrere.

Parlava d’un emblemàtic i centenari hotel ubicat a la Costa del Maresme, a peu de platja, conegut des de la punta de Cadis al nord de Cadaqués. Havia estat un casino fa uns 80 anys, després de la 2ª Guerra Mundial, que visitava gent de bona solera, renom i diners.

Passats els anys es va reduir a un simple hotel ampliat amb un balneari del que tenia la concessió de l’Ajuntament del poble.

En un dels meus episodis “a la recerca de feina”, vaig anar a parar allà. Reconec que el desconeixia totalment l’hotel, de la mateixa manera que tothom el coneixia per la fama “que no pagaven als treballadors”. Em van dir portaven un retard d’1 o 2 mesos, tampoc em va semblar un drama, a més era un establiment obert tot l’any, valia la pena provar-ho. I així ho vaig fer.

Tenia un horari fantàstic, de 07.00h a 15.00h, dos dies de festa a la setmana, festius recuperables, un ambient molt diferent del que es coneix fent temporada i a prop de Calella.

M’encantava aquell lloc, vaig descobrir les millors sortides de sol del món, i mentre la gent feia mil fotos d’aquell espectacle de colors, jo els gaudia cada dia. Especialment al mes de novembre. Van fins i tot influir en el meu caràcter, vaig aprendre a veure el que no veia abans i tenia davant dels ulls i deixar entrar una mica de pau i calma, que també calia i la vida m’oferia en aquell moment.

El uabi-sabi, com diuen els japonesos, i no es troba a la carta del restaurant.

Però la cosa anava de mal a pitjor, l’amo ho tenia tot embargat. Datàfons, comptes, i els proveïdors només deixaven menjar, beguda o qualsevol cosa si pagàvem al moment i en metàl·lic.

Ni director teníem, allà manaven cinc caps, que ells solets es van autoanomenar caps i malgrat es mataven a baralles i crítiques constants, vivien com reis. S’agafaven els caps de setmana festa tots juntets, els únics dies que hi havia feina i molta, sense horaris fixes, sense ordre ni concert. Només hi va haver una excepció, la cap de recepció, que em va contractar i em va ensenyar tot el que va poder. I un bon dia va marxar.

Vam arribar a cinc mesos sense veure un euro, la gent plegava, van començar les demandes d’impagament i era un caos.

Jo i uns quants més també vam recórrer als millors advocats laboralistes davant la situació. I per sorpresa ens diuen que per cobrar i portar el cas a tribunals havíem de demanar extinció de contracte. Nosaltres volíem que es vengués l’hotel, passés a mans d’algú altre i fins i tot l’alcaldessa va venir a convèncer-nos que així seria en poc temps. Va donar la pitjor de les imatges, no hi havia venda possible. Qui compraria un niu de deutes?
Vaig aparcar la demanda, vaig decidir donar-li l’últim vot de fe, em costava marxar d’aquell lloc que tant m’agradava, però no podíem seguir sense cobrar.

Es va decidir cobrar a tothom en efectiu, compensant als clients amb el 10% de descompte, va ser una dràstica mesura, però o això o res. Era l’única opció per recuperar sous perduts i posar-nos al dia.

Per fer això calien certs requisits: tenir molta barra, mostrar absoluta seguretat del que fas, anar per feina i no dubtar mai. I a les males, oferir fals clients que fessin una transferència bancària. Si ho fèiem bé no donàvem temps a embargar-ho. Vam crear una mena de cooperativa comunista, llàstima que pocs la vam tirar endavant.
A les portes de Setmana Santa, amb tots els caps de festa, davant de quatre festius seguits i sense previ avís, em vaig trobar amb una cosa semblant a un combat de guerra amb el meu company mexicà (psicòleg de professió), i una cua de gent per pagar, amb datàfons amagats, amb que l’excusa no funcionaven, i enviant-los al caixer un darrere l’altre, va ser un autèntic escàndol però en vam sortir vius.  Sense aire condicionat, i sentint  la suor provocada per la calor i els nervis, regalimant per l’esquena, fins acabar el torn a les 15.00h, sense dinar, i la recepció plena de bitllets per tot arreu i de tots colors.

Em vaig espantar en veure que realment se’m donava força bé convèncer a la gent. Si algú es resistia a pagar, sempre acabava a les meves mans.

Ho vam fer amb la condició que cobrés tot el personal, compinxats amb la central i el vist i plau del gerent. El primer impacte de la recol·lecta va ser potent. I així vam anar fent. El dilluns, quan arribava el comptable, portava de nou tots els calers al banc. Vam arribar a col·lapsar caixers automàtics més d’una vegada.
Va ser horrorós, semblàvem uns estafadors de baixa estofa darrere diner negre com gossos, però ens donava igual. Ara tocava això.

El meu cap va acostumar-se a no fer res de res, a part de prendre pastilles per dormir i esclafar un Ford nou de trinca contra la columna del pàrquing, això ho va fer perfecte, va quedar aixafat com una coca, el cap de restauració va anar al carrer, aquell creia que era imprescindible, malgrat que pitjor que no cobrar deu ser robar. La governanta que maltractava a qualsevol que tenia davant, una dona molt amargada, amb denúncies personals incloses, la reina del maltractament. El cap de cuina no cal ni anomenar-lo, ni castellà parlava, ja poden imaginar les comandes que feia, i la cap de l’spa que em va trair com ningú ha fet mai, una persona que hagués donat la vida per tenir un càrrec qualsevol, que li anava gros com l’americana que portava però curta de mànigues i que sempre fa lleig , i per rematar volia fer-se una república independent del seu departament i pagar ella als seus treballadors;  vaig trigar menys de 10 minuts en desmuntar-li quan me’n vaig assabentar. Allò no era un spa, era un club de la tercera edat i arruïnat.

I un cap de manteniment que era la imatge de la santa vagància i ignorància, quasi m’oblido d’anomenar-lo de com d’irrellevant era.

I un bon dia 11 de setembre vaig esclatar de cop, vaig rebotir-ho tot, aquella recepció que vaig construir jo soleta, agendes, documents i tot plegat, havia arribat el final. Ja no podia més. La gent treballa per un sou digne, i el que no estava disposada a perdre era la dignitat, he sentit a dir que no es recupera mai més.
Vaig conèixer aquell hotel com el pati de casa meva, ho sabia tot, el que hi havia a les neveres, als armaris, calaixos i racons. I també el que no hi hauria mai.

La meva missió havia acabat.

Només amb una persona em vaig aliar, el comptable, una bona persona, que quan vaig marxar em va fer saber que havien tornat a sortir els datàfons i ja no cobraven. No tothom serveix per fer la funció del Padrino.
I vaig marxar. Evidentment em van acomiadar, i va ser declarat acomiadament improcedent.
Em va pagar en dos dies danys i perjudicis.

Mil vegades vaig pensar que aniria un dia al novembre a veure sortir aquell sol vermell, sant de la meva devoció, que pensava trobaria a faltar. No ho he fet mai, ni crec ho faci.

Ara que l’establiment ha tancat per deutes, deixo als cinc caps de turc que juguin al joc que puguin, amb la reputació per terra, sense cap mena de titulació ni carta de recomanació, a part d’aquesta.

Que la sort us acompanyi, sobretot quan es declari insolvent.

Com a curiositat, el meu cap em demanar que tornés l’uniforme i la clau de la meva taquilla (que vaig pagar-lo jo), aquells pantalons i camisa que em van acompanyar cada dia, desgastats i descolorits que feien pena, destrossats, amortitzats i descomptats de la meva nòmina.

No li vaig tornar ni una cosa ni l’altra, la camisa surt a subhasta pel preu mòdic de 3.000€. La més desitjada de la Costa del Maresme. I dels pantalons ja en parlarem.

Comparteix el contingut!

Go to Top