Pecats, confessar i combregar

2020-08-07T08:42:07+01:0007/08/2020|

Allò de “quantes vegades, fill meu?… sol?… només de pensament?…” eren preguntes habituals que quedaven a la foscor del confessionari, però que recordaves al trobar-te diàriament a les classes amb el confessor que t’havia tocat a l’església…

De fet, tots fèiem “cua” a les casetes dels “padres” més vells, perquè anaven per feina i no t’etzibaven gaires “padrenuestros y avemarias” abans del “Ego te absolvo pecatis tuis…” … Però si et tocava el “padrerector” o algun dels més activistes del catolicisme burocràtic, el sagrament de la confessió et feia pensar en un psicoanàlisis en tota regla… Als meus darrers anys de col·legi (1958/59), respiràvem uns aires més oberts amb l’arribada d’un nou escolapi que venia d’Estats Units amb idees d’ensenyament actualitzades, i que amb les seves modernes classes d’anglès/americà i el seu caràcter més proper, li atorgàvem la categoria d’amic… Uns anys més tard va deixar el sacerdoci i es va casar… El vaig trobar un parell de vegades en la seva nova situació, ell més gran i jo més adult, i de fet el tracte personal seguia essent d’amistat… Tot i que, per dintre, continuava veient-lo com la persona a la qual, d’adolescent, havia “confessat” els meus “pecats”…

Aquest racó de penitència de l’antiga església de l’Escola Pia de Calella guardava, de ben segur i ben amagats, molts secrets… i penitències…

Comparteix el contingut!

Go to Top