• Avui és Sant Roc, fama de miracler i de bon defensor davant les epidèmies, molts indrets de Catalunya i també de la resta d’Europa la devoció a sant Roc és molt estesa. Per això al voltant del 16 d’agost proliferen per tots els territoris de parla catalana diverses festes en honor seu. 

Diu la llegenda que sant Roc era fill de la ciutat occitana de Montpeller i que néixer entre 1295 i 1350. Sigui com sigui, ben aviat va adquirir fama de miracler i de bon defensor davant les epidèmies, sobretot les de pesta, que van afectar la societat europea durant l’edat mitjana. Aquesta va ser la raó per la qual es va estendre amb tanta rapidesa la seva devoció. La devoció a sant Roc i la celebració de la seva festa, al llarg dels segles, s’ha estès pels cinc continents.

Sant Roc va recórrer Itàlia, fins a Roma, a fer de pelegrí. Es va dedicar a curar tots els infectats de la pesta que es trobava pel camí.

El món va patir plagues i epidèmies durant l’edat mitjana. Hi ha constància de molts pobles que pregaven a les capelles dedicades a sant Roc. En moments d’epidèmies, les autoritats de l’època prenien unes decisions de caràcter sanitari, segons els coneixements mèdics i científics del moment, i d’altres de caire religiós, com posar-se sota l’advocació de sants o de la Mare de Déu. Els primers anys del segle XVI es van fer vot a favor de diversos sants, com sant Cristòfol, sant Sebastià, sant Sever, l’àngel Custodi o santa Madrona.

Gloriós Sant Roc, guardeu-nos de pesta i foc. Al nostre voltant, a Arenys de Mar, cada 16 d’agost es fa un vot de vila en honor a Sant Roc des de finals del segle XVI. Compromet als arenyencs a celebrar la diada del 16 d’agost, té dos personatges característics, que circulen per Arenys de Mar acompanyats del flabiol i del tamborí: els macips i les captadores.

Pandèmies històriques, relatades a la premsa de l’època

• Històricament, les pandèmies s’han resolt de 3 maneres diferents: s’hi ha trobat solució, el virus ha perdut potència en mutar o bé la societat l’ha acabat normalitzant. En aquest article, recordarem les quatre grans pandèmies que van sacsejar el món en els darrers 100 anys, i com van acabar.

1918: La “grip espanyola”

Comencem el nostre repàs al 1918. Ens posem en situació: la sagnia de la Primera Guerra Mundial tot just s’acabava, però una pandèmia va duplicar el conflicte en nombre morts. De fet, es calcula que van perdre la vida entre 50 i 100 milions de persones. Però… que és la grip espanyola?

La van anomenar “grip espanyola”, perquè és on es van informar dels primers casos, però, quan es van donar a conèixer, ja feia setmanes que la malaltia es propagava. Possiblement va arribar dels Estats Units i arran de les nul·les condicions higièniques de què disposaven els soldats.

Aquesta malaltia no era un coronavirus sinó una influença de tipus H1N1, però aquest cas s’ha posat sovint de referent comparatiu per al de la Covid-19, sobretot pels seus símptomes (febre, tos, dolors musculars, sovint pneumònia…) i també per les mesures que es van prendre per aturar el virus (quarantenes, mascaretes, tancaments de comerços, cinemes, teatres, evitar aglomeracions de gent…). Però les diferències entre la grip espanyola i la Covid-19 són més que considerables, i òbviament els avenços mèdics que s’han assolit des de llavors i fins ara, també.

La grip espanyola va tenir una segona onada mesos després, i va ser encara més mortal que la primera, i dos anys més tard, n’hi va haver una tercera. Gran part dels casos greus eren causades de derivacions bacterianes de la malaltia. Llavors, però, faltaven encara 8 anys perquè Alexander Fleming descobrís la penicil·lina. Així doncs, com es va acabar la pandèmia? S’ha de dir que va ser un cas especial per una combinació de factors. Primer, perquè la quantitat d’infectats va ser tant elevada (500 milions, quan en aquell moment la població mundial rondava els 2.000 milions), que la immunitat de grup es va estabilitzar. Després, perquè la gent gran ja estava immunitzada en haver passat per una grip semblant la segona meitat del segle anterior. I per últim, perquè el virus va mutar i va perdre força.

Els efectes d’aquesta pandèmia van durar un temps, sobretot en una mortalitat infantil que es va disparar en les famílies que havien perdut un dels dos progenitors. La grip espanyola va acabar de manera relativament veloç, tal i com es va expandir.

1957: La “grip asiàtica”

 Avancem fins el 1957. Feia poc que s’havia acabat una altra guerra, en aquest cas la de Corea. I va ser just a l’Àsia on, novament, una malaltia va succeir el conflicte armat. La ciutat xinesa de Guizhou, es considera el focus de la pandèmia. Ràpidament es va estendre per Hong Kong i Singapur, fins que després de passar per l’Índia i Austràlia va arribar a Europa i l’Amèrica del Nord. Tot això, en només cinc mesos, partint del dia en que es va detectar el primer cas a Hong Kong.

Els primers casos van ser localitzats en infants i adolescents. El segon brot, ja va ser en adults. Es creu que aquesta influença de tipus H2N2, que va ser també especialment agressiva provocant pneumònies i afeccions respiratòries, va sortir d’un ànec silvestre i va arribar als humans a través de la carn de poc. Es calcula que va provocar la mort dels volts d’1 milió arreu del món, deu mil dels quals a Espanya.

La situació havia canviat molt des del 1918. Es va notar, d’una banda, en la distribució de la malaltia, on gràcies a uns viatges internacionals accelerats, va ser molt més fulgurant. I d’altra banda, en la solució. A causa de la primera pandèmia de la “grip espanyola” es va crear un Centre Mundial de Recerca sobre Influença, amb seu a Londres, i l’Organització Mundial de la Salut, s’havia posat en marxa 10 anys abans. I és clar, la penicil·lina ja s’havia descobert. La ciència va actuar de pressa: els antibiòtics van aconseguir contenir els casos amb complicacions bacterianes en la primera onada, i es van poder fabricar vacunes ràpidament.

L’OMS ja fabricava un vaccí estàndard per a les influences, i amb ajuda externa, en va poder elaborar un de nou en un temps rècord. Per posar un exemple, Maurice Hilleman, microbiòleg nord-americà, es va avançar a tothom quan, després de llegir els informes de la situació a Hong Kong, va fer que el Centre Mèdic de l’Exèrcit Walter Reed on treballava, obtingués una mostra del virus d’un metge del mateix exèrcit nord-americà que era precisament al Japó, i va impulsar la creació del remei enviant mostres del virus a les farmacèutiques.

A finals del 57, i gairebé un any després aproximadament de detectar-se el primer cas, ja es repartien milions de dosis de vacunes per a curar la malaltia. A inicis de 1958, hi va haver una segona onada perquè la implementació dels recursos mèdics va alentir un temps l’acabament de la pandèmia. Tot i això, els remeis van ser la clau.

1968: La grip de Hong Kong

Avancem 10 anys i ens situem fins el 1968. Continuem a Àsia. Però sembla que encara no podem parlar de la desaparició del virus que va causar la pandèmia de la “grip asiàtica”. Malgrat que les vacunes es van reduir l’expansió i els antibiòtics van ajudar a moderar la gravetat i la capacitat de fer víctimes mortals, el virus va continuar viu, gairebé silenciat, fins que deu anys més tard va patir una alteració. Una soca H3N2 del virus va provocar un procés genètic en que gens de diversos subtipus van crear un virus nou.

El primer pacient d’aquest nou virus es va registrar el 13 de juliol a Hong Kong, justament el primer gran epicentre de la pandèmia del 1958, i al cap de dues setmanes ja hi havia desenes de casos a Singapur. També al Vietnam, on ja feia 14 anys que es lliurava una guerra amb un paper cabdal dels Estats Units. Els soldats van dur la malaltia a l’Amèrica del Nord, on a finals d’any ja s’ha generalitzat. Des d’allà, va passar fins a l’Amèrica del Sud. I al mateix temps, més o menys, el virus també va arribar a l’Àfrica, el Japó, Europa, Austràlia i l’Índia.

A inicis del 1969 hi va haver un segon brot important d’aquesta malaltia a Hong Kong. Però encara hi van haver tres onades més: a finals del mateix 1969, una altra a principis de 1970 i la última, ja al 1972. Es calcula que el nombre de víctimes mortals són menors en aquest cas: s’estima que un milió de persones van perdre la vida.

L’impacte d’aquesta grip va ser molt menor que no ho havien estat les dues altres pandèmies anteriors perquè alguns pacients havien arrossegat immunitat, perquè els sistemes sanitaris s’havien enfortit molt en l’època d’apogeu de l’estat del benestar i perquè la consistència del antibiòtics, que es van anar perfeccionant a gran velocitat mentre es produïen els brots, va aconseguir que la malaltia “és normalitzés”. Avui dia la grip de Hong Kong encara es manté activa i s’ha introduït al cicle de grips estacions a què ens exposem any rere any.

2009: La grip A

Arribem ja al 2009. La preparació logística, mèdica i social que hi va haver per prevenir la grip del 2009 va superar l’impacte que tindria la pandèmia. Alguns experts diuen que la raó va ser el temor que la virulència fos la que, deu anys més tard, ha vingut amb la Covid-19.

Aquest virus que va estendre’s arreu del planeta llavors és una influença de tipus H1N1 amb material genètic mesclat entre humans, porcs i aus que va patir una mutació.

L’expansió d’aquesta pandèmia, es creu que va començar a Veracruz, a Mèxic, on a inicis del 2009 les autoritats sanitàries van detectar un augment de grip que no van considerar alarmant.

Va ser quan, a finals de març, la malaltia es va detectar en dues persones que no havien viatjat al país de l’Amèrica Central. Amb un quadre significatiu d’afeccions respiratòries, al cap de poques setmanes la grip A arribava a Espanya, Regne Unit i Corea del Sud, entre d’altres.

El 12 de juny de 2009, la farmacèutica suïssa Novartis, finançada pel govern nord-americà, va anunciar que havia trobat una vacuna que generava una resposta immune contra la malaltia. No va ser fins el juliol de 2010, que es van autoritzar els assaigs clínics per a poder començar a produir la vacuna en grans quantitats i distribuir-lo. Després de les revisions tinguessin èxit, l’OMS va donar el vistiplau i el 18 de setembre va declarar que la pandèmia s’havia acabat.

Es van confirmar prop de 500.000 casos a través dels laboratoris, una xifra molt menor dels 17 milions de casos confirmats per Covid-19 al món hores d’ara, però es calcula que hi ha entre 700 i 1.400 milions.

Segons dades oficials, se’n compten 18.449, però l’OMS en calcula fins a 284.500, igualment per sota de les 765.029 morts que hi ha avui dia confirmades per Covid-19.

Aquesta diferència en la ràtio de mortalitat va evitar que llavors s’apliquessin mesures restrictives més fortes.