James Bond – Agent 007

Qui no recorda a Bond, James Bond? Agent 007.

Treballava pel Servei de Seguretat Britànic, Departament d’Intel·ligència.

Famós pels seu cotxes fantàstics, les millors bandes sonores, el seu glamour, elegància, habilitats (crec que les tenia totes), educat, seductor irresistible a qualsevol dona, allò que en diríem «el rei del Mambo».

I el codi 007, que li obria totes les portes del món. Va ser interpretat per diversos actors, però jo em quedo amb Sean Connery.

I tal com diuen, que la realitat supera la ficció, allò de 007 va quedar en un no res.

Qui ens anava a dir que la tecnologia avançaria tant que necessitaríem contrasenyes per tot.

Per obrir l’ordinador, mòbil, wifi, nòmines, banc, mail, i un llarg etc., que podríem allargar fins on volguéssim.

Jo crec que tinc més contrasenyes que la CIA, i no perquè vulgui, sinó perquè me les donen o calen.

Per qualsevol paperot, inscripció, requeriment, el que sigui, contrasenya al canto!

I vinga apuntar-les, no sigui que les perdem, llavors si tenim un gravíssim problema!

De vegades penso que és més fàcil recuperar el cotxe que t’han robat que no pas aquella maleïda clau d’accés de la que depens!

Fins i tot és millor perdre les claus de casa, el mòbil, la parella o el gat, els trucs, però la contrasenya no!!

Aquelles que han de tenir 8 o 10 caràcters, majúscules, minúscules, números, signes i embolica que fa fort! Seguit d’unes preguntes per si la perds, o adjuntar un contacte també per si de cas, la sensació davant tanta precaució ja fa por.

No vull ni pensar on arribarem, potser un dia em demanen que faci una arrel quadrada o un logaritme, i a aquestes alçades seria totalment incapaç.

Arribes a casa i corres a apuntar-la a la llibreta que ja n’està plena de fileres d’accessos que no recordes ni de què són.

I et preguntes a tu mateix: ja posats a ser catastrofistes, i si un dia es crema la casa?, o entren a robar i s’emporten la llibreta de la que depèn la meva vida?

Els recomano vegin una pel·lícula anomenada «Relatos Salvajes», potser ho veuran des d’un angle diferent.

La vida és com un teatre, depèn d’on seguis ho veuran d’una manera o d’una altra.

Consta de cinc o sis històries diferents, les quals tenen un principi del més normal i acaben com «el rosari de l’Aurora». Els agradarà sens dubte.

Sobretot una d’elles que tracta d’un enginyer, interpretada per Ricardo Darín, que de sobte tot li surt malament , perd la dona, la feina i per adobar-ho, la grua se li emporta el cotxe reiterades vegades malgrat que la culpa és per mala senyalització, i ell vinga anar pagant, empassant, ningú l’escolta, fins que un bon dia se li acaba la paciència i peta, en aquesta vida tot té un límit. I quan les coses peten, peten fort.

El dia que jo perdi totes les contrasenyes, els ets i els uts, la paciència i poca cosa més tinc a perdre i peti, m’ho agafaré el millor que pugui. Em compraré els millors pantalons i americana d’en Giorgio Armani, tancaré la porta de casa, i em presentaré al Servei Secret Britànic d’Intel·ligència o del que calgui, i prometo i asseguro, els convenceré que em posin en plantilla, i que tinc mil coses i mil motius perquè ho facin.

I sobretot amb una carta de recomanació a la mà, d’en Bond , James Bond, al que haig de convèncer primer, i ho farà, primera perquè és un Lord, segona, és tot un gentleman, i tercera, té 90 anys i res a perdre.

Portaré una ampolla del millor whisky per si de cas, com a bon escocès no li farà pas un lleig.

Amb una mica de sort passaré a ser, Roig, Mercè Roig, Agent 008.