Les sogres

2020-09-26T09:37:30+01:00 26/09/2020|

Les sogres són una espècie de la raça humana que a simple vista semblen gent del més normal. Res més lluny de la realitat i parlo concretament del sexe femení.

Acostumen a ser allò que en diuen “marasses”, protectores i disposades a qualsevol cosa pel bé dels seus fills.

No els estranyi trobar-les darrera portes i finestres, escoltant converses telefòniques sigui l’hora que sigui, fent tota mena d’interrogatoris o remenant el teu mòbil “a la recerca de la foto perduda”.

De vegades formen “clans” entre elles, immediatament, a la que gires l’esquena, es comuniquen amb un estrany llenguatge com si portessin unes antenes incorporades, que sempre he pensat no deuen estar ben sintonitzades, sempre se’ls creua alguna cosa.

Si portes a casa una parella que el noi és massa alt, et diran que es un “carcamal”, i si és baixet et diran que on vas amb aquest “cigronet”.

Si va ben vestit els hi semblarà un presumit i si va d’esport diran que no el podem portar enlloc.

Els ben asseguro que no s’hi matin ni poc ni gens, sempre hi trobaran quelcom que no els hi agradarà. Es igual si es català, anglès o tailandès. No agradarà!

En el meu cas, em vaig trobar tres personatges molt curiosos d’aquest curiós grup.

La primera era danesa, una dona seca com una espardenya, que mai va mostrar cap mena de sentiment cap a mi, al contrari del meu sogre, que era un home molt divertit i una bona peça. El seu fill anava sempre de tort, però allà està ben vist agafar una mona de nassos cada dos per tres.

La segona era catalana, quan la vaig conèixer, per fer-li una gràcia li vaig comentar que havia fet escudella, aquí saber cuinar sempre queda bé, i tot seguit em va preguntar els ingredients que hi havia posat. Recordo que no se’m va acudir millor idea que anomenar hi havia posat un tros de sagí, a casa meva li posaven, i la resposta va ser d’aquelles que no oblidaré mai: Posar sagí a l’escudella fa de pobre!, una dona que no sabia fer ni un ou ferrat!

Al poc temps li vaig deixar el fill i la cassola.

I, per últim, vaig conèixer l’amor de la meva vida, anglès i molt bohemi.

Els seus pares van venir l’any següent a veure el pis on vivíem, que vaig escollir, i a conèixer el gat que em va regalar ell.

Em va sorprendre que a mi, enlloc de dir-me Mercè, em dia Mirki i al gat que es deia Nelson, vinga dir-li Nilson. Fins que en Nilson es va emprenyar i va decidir destrossar-li les mitges que portava, com a bona anglesa, a ple agost i ben gruixudes.

Li vaig comentar que el seu fill m’ajudava poc en les tasques de casa malgrat treballava menys hores que jo i per tercera vegada vaig tornar a empassar-me la resposta, que era d’esperar: “si el meu t’agrada com és bé, i si no també!”

Li vaig preguntar al meu estimat perquè la seva mare mai recordava el meu nom i em va contestar que jo no era “sant de la seva devoció”. I cansada de callar, vaig aprofitar per dir-li que la meva mare el tenia crucificat des del primer dia que el va veure.

I tal com diuen, a la tercera va la vençuda. Quan detecto el clan, marxo pitant!

La dona ben casada no té ni sogra ni cunyada.

La millor opció és no fer-ne cap cas ni donar resposta. No deixin que organitzin una batalla, la sogra sempre s’emporta la medalla. Per Nadal, a la muller li regalen un collaret i a la matriarca un braçalet. Intentin que cada ovella vagi al seu corral i acabem la festa en pau.

X