Secrets
És una d’aquelles paraules que més ens agrada escoltar. Són com una pastilla d’aquelles efervescents que ens provoquen immediatament curiositat, ens arrenquen un somriure misteriós i, seguidament, parem molta atenció, ens sona a novetat i obrim els ulls com mussols, posicionem les orelles i, inconscientment, obrim una mica la boca, deu ser una acte reflex. De vegades també provoquen por, qüestions o angoixa. Però el que està clar és que tots acabem pregant en sentir la paraula màgica: “Vols que t’expliqui un secret?”… què, què, canta, canta…
Un secret és més que una cosa oculta que no sap ningú, és més aviat “allò” que es fa d’amagat i reservat a explicar “en petit comitè”. Si no, quina gràcia tindria? La millor part està en explicar-ho a algú. Amb el temps acaben sent simples i divertides anècdotes.
Si faig memòria en recordo de molt curiosos:
Fa molts anys, la meva millor amiga portava dies amb una rara actitud, i li vaig dir que o m’explicava què li passava o aparcava aquella cara de pòquer que portava. Em contestà que havia fet una cosa molt mal feta i que l’angoixava. Em vaig relaxar, no hi havien ni morts ni ferits, ni es tractava d’una greu malaltia. Sols s’havia embolicat amb la parella d’una amiga seva. Per sort no era jo, no teníem els mateixos gustos. Em vaig fer un fart de riure perquè la víctima (la cornuda), em queia força malament.
En una altra ocasió, una companya de feina que havia viscut a Dinamarca em va explicar que el seu encantador marit li havia regalat un bitllet d’avió, d’anada i tornada, per fer-la feliç. Ella desitjava veure la seva família i amics que trobava tant a faltar. Viatjava sola, i al seu costat li va tocar seure a un noi guapíssim, era un personatge conegut dels esports. Ella, d’esports, no en tenia ni idea, però van acabar fent l’amor com bojos al minúscul lavabo de l’avió. Quan van aterrar van sortir pel “gate” com autèntics desconeguts.
I una última que em sorprengué va ser quan una cap de la feina on jo treballava li explicava al seu amant per telèfon, evidentment oblidant que jo estava al quartet del darrere ordenant coses, que havia fet una primitiva amb el seu marit i quan ell la va comprovar al diari, va deixar l’“afortunat paperet” sobre la taula del menjador dient que no havien tret res. I ella, com una dona com cal, va agafar-lo i portar a revisar: li havien tocat quatre mil euros! I convidava el seu amant a passar una setmana a tot luxe a les Canàries.
Ara mateix jo també els explicaria un secret que de moment no sap ningú, però és massa recent i hem de seguir el protocol. Acostumo quasi sempre a basar els meus escrits en fets personals. Aquesta vegada, i per si de cas, afegiré una clàusula com fan els directors d’algunes pel·lícules: “qualsevol semblança amb personatges veritables, vius o morts, o amb fets reals, és pura coincidència”. Si algú sent curiositat d’on va sortir aquesta famosa frase, busquin en el món cinèfil “Rasputín i la Zarina”, del 1932. No hi ha secret que el temps no reveli, deia Racine. Tres podrien guardar un secret, si dos d’ells haguessin mort. El que els puc assegurar és que el meu gat es diu “Rasputín”, i si parlés, sortiria pitant cap a Bangladesh.
