Participatius? Panem et circenses
I ara què? Es preguntarà més d’un.
S’acaben els “Jocs de la fam” a Calella. De nou tornem a formar part de la vergonya. Ens fan creure que la democràcia va de decidir part d’un pressupost municipal que en realitat és un frívol concurs de necessitats del poble, i a més, ens volen convèncer que aquesta actitud és bona i molt democràtica. Ai la democràcia…
Em nego a entendre una democràcia en la que haguem de votar certes qüestions que haurien d’anar implícites en el paper del consistori. Adaptar les voreres per a minusvàlids, disposar d’un asfalt al cementiri (sovint freqüentat per gent gran), arreglar la balustrada centenària i històrica del passeig de mar o gaudir d’unes graderies al camp de futbol sense incloure-les al pressupost de reforma de la muntanyeta d’1,3m€. Totes aquestes propostes són accions que cal dur a terme des de la responsabilitat adquirida amb el ciutadà. Sotmetre-les a votació és banalitzar-les i alhora acaba esdevenint una actitud poc democràtica perquè la majoria de les demandes i necessitats ciutadanes presentades, no seran escoltades ni resoltes. Per tant, la suposada democràcia present en uns pressupostos participatius com aquests són part de la demagògia engegada per fer creure a la població que participa activament del joc democràtic.
Enguany ha sortit guanyadora una opció vital, l’accessibilitat. Amb el pressupost presentat, què es farà? Adaptar l’accessibilitat d’una ciutat no és poca cosa. Té un cost econòmic elevat i ha d’anar acompanyat d’un projecte distribuït per fases a quatre anys vista (una legislatura) incloent anualment una partida pressupostària per a aquesta qüestió, que resulta essencial i imprescindible. Igualment, cal adaptar voreres, ja per llei; s’han d’adaptar els passos a nivell i els accessos soterrats que segueixen essent una vergonya legislatura rera legislatura; arreglar l’ascensor de la N-II espatllat tot sovint; adaptar i millorar els accessos al Pavelló, Parc Dalmau i Muntanyeta, a més de reformular part de la mobilitat a Calella.
Un pla per a l’accessibilitat hauria de contemplar totes aquestes mesures per tal de ser eficaç, però amb l’engany dels pressupostos participatius, seguirà comptant amb uns recursos del tot insuficients per resoldre-ho. Tot sembla indicar que ens trobarem davant d’un nou nyap per part de l’Ajuntament o (encara pitjor) de l’estalvi d’aquests cèntims, fet que ja ha passat en d’altres ocasions:
Any 2015 no es va instal·lar la megafonia del Pavelló.
Any 2018 no es van crear les àrees de jocs a la platja.
Any 2019 ni rastre del parc inclusiu a la plaça Pau Casals o la bassa de la Pedrera al Parc Dalmau.
Creure en uns pressupostos participatius decents és donar-los, com a mínim, una sortida digna, però per desgràcia no és el que estem veient. L’any 2017, el pressupost destinat era de 180.000€, però l’any 2019 i 2020 s’ha reduït a 125.000€. L’estret marge que deixen aquests números fa que, moltes vegades, tal com he dit, no es puguin dur a terme les propostes en la seva totalitat i s’acabin fent pedaços limitats.
Venen temps complicats i ara, més que mai, a l’Ajuntament li caldrà endeutar-se per a ajuts i potenciació econòmica i alhora rebrà menys ingressos, fent així que totes les mesures ‘estètiques’ hagin d’esperar.
Pel que es veu, les altres propostes, que en la seva majoria també eren importants, tenen un futur molt incert. Fa molta pena haver de recórrer a un concurs frívol per arreglar els nostres espais.
La balustrada, un any més, continuarà deteriorada; el cementiri, un any més, s’enfangarà de manera continuada, el futbol, tal i com ja vaig comentar en un article anterior, seguirà desangelat; i sí, les barreres arquitectòniques a Calella, no desapareixeran.
I l’any que ve?
Panem et circenses calellencs.
