La por
La por és una emoció que serveix per avisar d’un possible perill. Una pertorbació angoixant de l’ànim a causa d’un risc o dany real o imaginari. Un sentiment molt desagradable que tots hem patit en un moment o altre de la nostra vida.
Recordo perfectament la primera vegada que vaig sentir la por. Era molt petita, no crec que tingués més de set o vuit anyets. Al meu germà li encantava mirar pel·lícules de por, tenia tres anys més que jo i s’introduïa com aquell que no hi es, fins arribar al menjador i asseure’s en un raconet per veure algun film interessant, sobretot si eren de terror. I jo al llit, preguntant-me que tenien d’especial i emocionant aquelles pelis.
I finalment, després de suplicar mil vegades que em deixessin mirar-ne una, el meu desig es va complir. Per fi m’esperava una nit amb el «Comte Dràcula»
Havent sopat, pijama posat, bata de pelfa rosa i sabatilles, em vaig posicionar per esperar l’arribada del gran esdeveniment.
Doncs bé, al veure les enormes, desfigurades i tètriques lletres del començament, juntament amb aquella música aterradora, vaig esclatar a plorar i cap al llit vaig acabar. Morta de por!
Amb els anys vaig anar descobrint les diferents formes en què aquest curiós fenomen apareix.
De vegades entra com la pols, per sota de portes i finestres, sense avisar, i se’ns posa al costat, com si fos un convidat i no pas dels grats. Ens qüestiona, interroga, ens fa dubtar, intenta jugar amb els nostres pensaments, ens fa veure el que encara no es pot veure, posa l’autoestima sobre una barra de fer equilibri, i sempre intentarà fer-nos perdre la paciència i el sentit comú. Si percep la nostra feblesa, tornarà a entrar cada dia apoderant-se de tot plegat.
I això no ho podem consentir. Per començar, portarem un nou convidat anomenat l’Adaptació. I al menys ja serem tres. I dos contra un. I si podem, més gent hi afegirem, és molt més fàcil compartir-la que escoltar-la en solitud. La majoria dels seus arguments no estan confirmats ni firmats enlloc.
I en l’actualitat s’ha posat de moda i regna arreu on anem. Qui em digui que mai ha tingut por d’alguna cosa, no es cert.
Ara recordo amb nostàlgia a Dràcula, la veritat és que quan el vaig veure de més gran no em va fer gens de por, però una anys més tard va arribar «El Resplandor», de Stanley Kubrick, i aquest si ens va deixar petrificats.
Sols té un factor a favor l’anomenada protagonista i és que ens manté alerta, activa els dispositius de defensa del nostre cervell, per si de cas.
I res més que això. No podem deixar que entri a casa i s’hi senti còmode, «com aquell que és a cal sogre».
Mal per mal deixem entrar els repartidors d’Amazon, que n’hi més d’un al que jo deixaria entrar, i més ara sense vida social, ni laboral i una pandèmia com una catedral.
