Les claus del futur

2021-02-03T09:21:56+01:00 03/02/2021|

Estem a poc més d’un mes de fer l’any que va començar la pandèmia causant de totes les nostres desgràcies, o això sembla. Aquell inoblidable 13 de març, quan ens van tancar a casa sense quasi adonar-nos del que ens venia a sobre.

Diuen que l’ésser humà té la capacitat d’acostumar-se a tot i a qualsevol situació, i aquí es va poder comprovar i constatar que és cert. Ipso facto vam deixar d’anar a treballar, deixar de veure part de la família, els amics, anar al bar del costat de casa, i el de l’altra punta del poble també, i ens vam allunyar d’aquell amant que tant ens agradava, aquell que venia expressament de Caldes de Montbui a fer-nos l’amor i alegrar-nos la setmana, que també ens el van confinar sense clemència.

Ens vam avorrir molt, infinitament, però també vam descobrir un munt de coses de nosaltres mateixos que no sabíem. Vam recordar totes aquelles coses que tant odiàvem quan les teníem, aquelles de les quals ens queixàvem dia si, dia també, aquelles que eren l’eix de l’equilibri de la nostra vida i… vam haver de reconèixer que sense aquella monotonia i rutina ens perdíem. Molts vam perdre el Nord.

Ara, per primera vegada des de feia anys, teníem allò que tant vam desitjar. Temps.

Teníem temps per tot. Per cuinar, mirar pel·lícules, tenir llargues converses amb la parella amb qui convivíem (però que sempre anaven de pressa i volant per parlar-hi) o bé dedicar-nos als fills, a les plantes del terrat, pintar el menjador i relaxar-nos pensant que tot passaria i tornaríem a la normalitat. Aquella de la que no n’estàvem ni tant contents ni ens feia tant feliços. I la normalitat sembla que serà una altra diferent.

Tot seguit va començar el caos: manca de diners, baralles continues, perdre el control de la nostra vida i, el pitjor de tot, ens van envair la por i la incertesa, acompanyades d’un munt de preguntes sense resposta. Uns per la salut i els altres per la butxaca, o per totes dues coses.

Vam passar l’estiu esperançador que no va ser, la tardor de baixada i vam superar aquell Nadal que se’n va parlar fins a afartar-se’n i més. No podria dir si molts van fer l’arbre o el pessebre, però de parlar-ne, se’n va parlar. Curiós, jo que recordava que a la majoria no els agradava i resulta que era totalment al contrari.

Hem passat el gener i sembla  que la cosa va a pitjor. El virus que ens té a tots acollonits i aturats s’ha fet més fort. I ara que fem? Què serà de nosaltres i el nostre futur? Com tornarem al món anterior que tant trobem a faltar?

Doncs em sembla que no hi tornarem, haurem de plantejar-nos tornar a començar, tornar a construir la nostra vida, a lluitar com ja no recordàvem.

L’escenari ha canviat. Toca una nova funció. Jo els recomanaria que agafin posició i oblidin la por.

Busquin les claus del futur, aquelles que no recorden on van deixar un bon dia ja fa molt de temps. Remenin butxaques, obrin calaixos i armaris o pugin a l’habitació de la memòria o baixin al subconscient, si cal. Segur que en algun racó les trobaran. Agafin-les fort i provin d’obrir portes, les de l’adaptació, les de l’esperança i la il·lusió. Tanquin les que ja no utilitzarem, mai més o de moment, o pensin en aquella dita catalana que diu: per obrir una porta cal tancar una finestra.

No tornin a caure en l’error de pensar que en aquest món ja tot està inventat, no es veritat, si no preguntin als homes més milionaris del món actualment: Jeff Bezos (creador d’Amazon) o a Bill Gates (Microsoft). Els que primer pugin a l’escenari, apugin el teló i comencin la funció, segur la vida els compensarà i fins i tot els hi regali un clauer per no oblidar mai més les claus oblidades.

X