Els anys cinquanta (III)

2021-02-20T12:28:59+01:0020/02/2021|

Per iniciar converses, s´acostuma a parlar del temps. A la dècada dels cinquanta, el temps va ser variat, com es lògic i natural. Destacà el fred de primers de febrer de l´any 1956, amb una glaçada duríssima (-9º) que va matar plantes i fins i tot garrofers. Va rebentar canonades exteriors de l´aigua que eren de plom, formant candeles de glaç. Feina pels lampistes. En els estius també variats s´anava incrementant l´afició a la platja, quan a la dècada anterior havia estat molt minsa. L´arribada dels turistes alemanys ens va descobrir els matalassos de lona engomada per la platja. Al marxar, alguns se’ls venien. Hi hagué qui tenia un escrit, amb pronunciació figurada, per fer tractes i adquirir-ne. També vàrem descobrir el bikini, que motivà campanyes moralitzants promogudes pel nacional-catolicisme. Les bonances de juliol foren ben aprofitades pels treballadors de Terrassa, que venien a passar les vacances a Calella, mentre les mars mogudes d´agost era quan es feien aquí.

La mancança de producció elèctrica, tot i els pantans que es construïen i inauguraven, va determinar la necessitat de restriccions d´electricitat. Les fàbriques posaren en marxa els motors de fuel, anomenats “gasògens”, per fer-se el corrent elèctric. La fàbrica gran de carretera no tenia talls ni tampoc algunes cases del carrer Sant Jaume, perquè hi passava el fil del subministrament. L´empresa tenia un “salt d´aigua” a Manlleu que produïa electricitat, la facilitava a la companyia a canvi de no tallar a Calella. Les cases, aleshores sense electricitat, s’il·luminaven amb espelmes, llums de benzina, d´oli i de carbur. Als col·legis predominaven aquests darrers. Les restriccions varen durar fins 1957.

La ciutat dels carretons ens anomenaven visitants que n’havien vist una gran quantitat  estacionats al costat del mercat. No tots els carretons eren com alguns llibres han publicat recentment en fotografies. Els grossos que hem vist retratats eren els dels pagesos i peixaters. Els altres, més petits i lleugers, amb la cistella de vímet trenat, eren els típics per anar a “tornar la feina”. Així es deia, no es mencionava que era un viatge per tornar-la i recollir-ne. Generalment eren mitges de raió, que manipulaven a domicili amb remalloses per cosir la puntera i gregues per cosir-la de dalt a baix, creant la costura, perquè els cotons les teixien obertes. La costura era el maldecap de senyores i joves per tal de portar-la ben dreta al darrera la cama. I quina discreció la de les joves! Que quan els deien que portaven la costura torçada, es recloïen a l’entradeta d´una casa o botiga per corregir-ho, arromangant-se el just. Hi hagué un impàs amb la mitgeria per l´arribada del niló.  Es comença fent-les amb costura, eren els famosos cotons gg 48, i posteriorment  s´implantaren  els telers de mitges tancades o sense costura que implicà una davallada a la producció clàssica i una crisi a les fàbriques mes grans.

Comparteix el contingut!

Go to Top