Lligar se’n va pel pedregar

2021-02-28T10:31:35+01:00 28/02/2021|

Fa pocs dies comentava amb una coneguda els mil problemes, maldecaps, discussions, mal estar, estrès infinit i un llarg etcètera de fets negatius que regnen en el moment actual que estem travessant. Tots ells acompanyats de manca de gana, o al contrari, avorriment, sentiment d’inutilitat, sensació de desemparament, impotència, inestabilitat constant i sense fi i de moltes altres coses terribles de les quals ara mateix no hi veiem sortida. Totes terribles i catastròfiques sense excepció.

Un autèntic caos, un llarg camí sense llum i sense fi, però que hem de recórrer ens agradi o no, i del que d’alguna o altra manera ens en sortirem més ben o mal parats. Però no s’acaba el món aquí i això comptant no en vinguin de pitjors. Tant de bo no vagi a més!

La conversa va arribar a ser tan depriment que vam optar per posar-hi una mica d’humor, negre, molt negre, però una mica d’humor.

Recordàvem amb nostàlgia quan sortíem a la ruta de bars, a sopar, a ballar i sobretot a lligar. Aquest últim verb ha quedat soterrat, oblidat i en el més llunyà dels records. Quins temps aquells que ens podíem pintar els llavis, empastifar-nos de rimmel les pestanyes o maquillar-nos sense haver de portar aquest morrió que portem com si ja fos un annex de la nostra cara. N’hi ha de llisos, de colors, grans, petits, més graciosos o menys, però reconeguem que això no afavoreix “ni al pito del sereno”!

De mica en mica hem deixat d’arreglar-nos, hem comprat menys roba, primera perquè no ens han quedat calés ni per pipes i segona perquè feina tenim a reconèixer qui ens saluda amb el maleït morrió, aquell que ens entela les ulleres i ens fa calor.

Jo mateixa m’he trobat amb una granissada als morros que em pica de mala manera i em ploren constantment els ulls, i sort que ja no em pinto!

Tot això tinc la sensació que ens acompanyarà durant una llarguíssima temporada, sense exagerar, o sigui, agafem-nos-ho amb filosofia i canviem el pintallavis per una crema anti urticària i ull amb les arracades, que amb tant de posar i treure la mascareta, m’han saltat més d’una vegada. Recomano bijuteria de la més barata. La gent ja no estem per repassar modelets ni mirar pentinats, tots dirigim la mirada com a xaiets cap al morrió, ja siguin de roba, dels de farmàcia, més rodons o ovalats: el que queda clar i català és que tota l’atenció l’acapara el morrió!

En orris se n’han anat els puticlubs i l’èxit que tenien les pàgines per lligar i conèixer gent per internet, aquelles que semblava com si miréssim cromos. Em sembla que hauran de plegar. I ni m’atreveixo a anomenar les empreses dedicades a fer condons, lubricants, olis de mil olors, sex-shops i d’altres. Potser les pel·lícules porno sobreviuran, sempre han estat un clàssic tant per gent sola com acompanyada, i esgotant molt alguna o altra joguina sexual de baix pressupost, econòmic i avall!

Els que tenen parella que la conservin, ja veuen com està el pati. I oblidem-nos de tenir amants d’aquí o d’allà. Per acabar-nos de putejar ens condemnen a confinaments municipals, comarcals i arria!, que si t’enganxen sense una bona excusa, et claven una multa que no podràs pagar en anys!

Però a grans mals, grans remeis. Ens haurem de limitar una mica més a córrer pel poble i fixar-nos potser millor en el veïnat, el wabi-savi, que diuen els japonesos que és l’art d’apreciar l’entorn, que acostumem a no veure’l per excés de proximitat.

No desesperem, alguna cosa trobarem, ens hem d’espavilar, que això de lligar se’ns en va per pedregar!

X