Impotència
Tots hem topat amb ella una o altra vegada, per sorpresa o no, segurament sense voler trobar-la. Més aviat tothom en fuig. Diuen que ens treu de polleguera, ens fa perdre la paciència, els modals i la sagrada coherència. Es reprodueix en diverses formes, cadascuna prou escandalosa, en plors, crits, espetecs, trencadisses i fins i tot algun altre joc d’hòsties.
Tots la coneixem, l’evitem, però tard o d’hora hi ensopeguem de morros i fem tot el que ella vol que fem i més, sobrepassant la taca d’oli, ens porta fora d’òrbita. Sense dubte parlem d’un sentiment que té un enorme poder sobre nosaltres, parlem de la grandiosa i poderosa «Impotència».
L’he vista actuar de diverses i generoses maneres, formes i escenaris de tota mena. Apta per a tots els públics i sense descompte ni per a nens ni jubilats. L’entrada es paga íntegrament, i la sortida quasi que també. De vegades l’acompanya un recàrrec i tot!
I comença l’espectacle, i que aixequi la primera mà qui digui que no n’ha format mai part d’alguna escena del seu show.
Jo mateixa podria explicar-los-hi les tantes vegades me l’he creuada pel camí i els ben prometo que m’ha fet dir i fer coses que si hagués pogut no hauria dit ni fet, però és clar, llavors tampoc tindria res per explicar.
Una de les que més recordo i he patit en varies ocasions ha estat en situacions on he estat víctima o espectador de l’abús de poder, aquell que salta a la vista d’un cec i tothom calla, visible per totes les bandes, i la gent calla, o per rematar, quan aquests haurien de callar i no callen.
D’altres per masclisme, racisme, classisme, estatus social i econòmic, imatge o la santa cabronada.
Un dels meus preferits és també «el que diran els altres», mai he sabut exactament a quins altres es refereixen o ni tan sols qui són, fins i tot he arribat a dubtar si existeixen. No oblidin la famosa pel·lícula del mestre Alejandro Amenábar anomenada «Els Altres», que ens va sorprendre magníficament a tot el públic amb el seu final. Per si algú encara no l’ha vista, no revelaré qui són «els altres», jutgin vostès mateixos…
I en d’altres situacions molt més simples, com no saber explicar-nos, no poder expressar el que volem de manera intel·ligible per la persona tenim davant nostre i sentir-nos incompresos, malentesos o motiu de burla (moltes vegades creació de la nostra pròpia imaginació) i sense ningú tenir-ne cap culpa, posar-nos com unes feres i engeguem al primer que passa a pastar, o tocar-li el rebre a qui no hi té res a veure amb la qüestió, o múltiples rebequeries o sortides de to que ens caracteritzen i ens fa tan humans.
El fet de sentir-nos humans ens tranquil·litza i ens fa sentir una mena d’auto-disculpa que ens serveix per justificar el desgavell que acabem d’organitzar, recrear i representar per l’audiència present, en viu i directe.
Reconeixem que tots plegats alguna vegada hem perdut el nord i els trucs davant la «Reina Impotència», gran rival i enemiga de la Santa Paciència, mare de la Ciència!
Malgrat tot, no es preocupin ni gens ni mica, que el que queda clar és que pitjors coses té l’ésser humà, conegut per tots amb el nom d’Homo Sapiens, expert en “desgraciens”!.
I de la impotència sexual no en parlarem, no sigui que rebem o a quatre “veles” ens quedem! I això sí seria definitivament un desastre imminent!
