“Només sé que no sé res”
(Sòcrates, 470 – 399 aC).
Aquest filòsof grec, un dels iniciadors de la filosofia occidental, va morir enverinat, prenent cicuta…, perquè no reconeixia als deus de la ciutat d’Atenes i per corrompre la joventut de la mateixa. Sòcrates era un pensador que preguntava (mètode dialèctic) per tal de cercar la veritat. El seu “pecat” era ser crític amb les lleis establertes i encara més amb les creences sense cap base racional. Vet aquí perquè era una persona incòmoda per als governants de la gran polis grega. Feia nosa, ajudava a pensar i a ser crítics als joves. Avui potser seria considerat un antisistema o un crític perillós perquè, segurament, no estaria d’acord amb les grans quantitats de manipulacions, mentides, criminalitzacions i persecucions dels que no pensen igual que els prohoms del “Sistema”. Seria, com ja va ser en el seu moment, carn de canó per acabar a la presó.
La frase que encapçala aquest escrit l’he escollida perquè Sòcrates la va fer servir per expressar que, tot i saber de moltes coses, encara n’hi ha moltes més que desconeixia. El saber és immens, en relació a la capacitat d’una sola persona per abastar-ho tot. D’aquí que ell defensés en tot moment la necessitat d’estar contínuament cercant la veritat. Era un procés –és un procés–, que no té fi. I això mateix, es el que em porta a vincular-ho amb l’actualitat del nostre món.
La veritat és, cada dia que passa, una qualitat en perill d’extinció. Mentir és una pràctica habitual en molts sectors de la societat. En la vida personal i privada, cadascú pot fer el que cregui més adient. Tard o d’hora, la mentida acabarà per descobrir-se i ja es pagaran les conseqüències de no dir la veritat. Però en determinats sectors, mentir porta, de manera indefugible, a la desconfiança. I és el què passa, justament, amb les persones que es dediquen a la “res-pública” (la cosa pública), a la política. Sóc dels que defenso que hi ha centenars de polítics de pobles, viles i ciutats que s’hi dediquen de bona fe, amb ganes de millorar el seu poble, d’ajudar els seus veïns, a la seva comunitat. Normalment, surten escaldats. Potser satisfets i amb la certesa que han fet el què han pogut, però escaldats en molts casos. Una altra cosa són els polítics d’administracions més generals. Aquí la cosa ja canvia. Hi ha trepes, oportunistes, personatges ambiciosos que cerquen el poder, privilegis, influència…, el que sigui, però que poc té a veure amb el servei a la comunitat. Fins i tot n’hi ha que busquen l’enriquiment personal. També n’hi ha d’honestos, cal dir per no faltar a la veritat.
I aquesta és la qüestió: la veritat. Si entenem per dir la veritat, dir o afirmar allò què és, allò què passa o encara, per argumentar de manera contrastada…, la veritat està perdent la partida. Totalment. Ja no es tracta de no dir la veritat –o mitges veritats–, sinó, directament, de mentir. Com? Amb dades falses, amb informacions sense contrastar, amb arguments que són fal·làcies, fent passar opinions per certeses, argumentant a partir de percepcions subjectives o, encara, manifestant idees que estan orientades a satisfer els interessos dels qui les presenta. I cada dia més, aquest és el tarannà.
I segurament algú es preguntarà o em dirà que “la gent no és tonta” i segur que s’adonen. Doncs no. No sé –qui sóc jo per dir una cosa com aquesta–, si la gent és tonta o no, però sí que tinc clar a la llum de les dades dels abandonaments escolars, dels resultats de diferents proves que es fan per detectar el nivell de coneixements o formació o capacitació dels infants i joves, que els nivells cada dia són més baixos. A les universitats hi ha professorat que es lamenta del baix nivell d’expressió escrita i oral, de les mancances en formació general, etc… I si preguntem quins són els programes de televisió més vistos, ens adonarem que en la llista no hi ha documentals, ni programes educatius, ni de divulgació científica…, sinó programes que es fonamenten en la xafarderia, l’insult, el menyspreu, etc… Així no és fomenta l’esperit crític de ningú, ni el coneixement. I un poble poc format, sense esperit crític ni amb ganes d’investigar si el que li diuen és cert o fals…, és un poble fàcilment manipulable. La veritat deixa de ser necessària, perquè ningú la reclama…, i si algú ho fa, és titllat de sediciós o d’anar contra l’estat de dret i, per això, resulta criminalitzat, perseguit i, si es pot, empresonat. La veritat no importa. I les xarxes socials s’han convertit en la gran xarxa de la mentida i la manipulació. Cada dia més, hi ha més joves (i adults) que ja no contrasten cap informació, simplement, es creuen el que li diuen els influencers, els youtubers i altres personatges amb baixos nivells formatius i culturals. Tot és un gran teatre de la mediocritat i la insubstancialitat. Una societat “líquida” (Z. Bauman, 1925-2017) que té poques certeses i massa intranscendència. Els referents potents (filòsofs, pensadors, científics, acadèmics, escriptors, poetes…) ja no ho són –només per minories– i això facilita el creixement dels populismes (sobretot d’extrema dreta) per introduir els seus discursos buits de continguts. Fins i tot, la paraula “llibertat” ha estat buidada del seu significat…, fins a reduir-la a prendre una cervesa a Madrid!!
Sòcrates va ser condemnat per no voler renunciar als seus principis, entre els que hi havia la cerca de la veritat i, sobretot, l’honestedat personal i la coherència envers ell mateix. Quants Sòcrates no tenim entre nosaltres que són criminalitzats, perseguits i forçats a renunciar als seus valors per no voler dimitir de la recerca de la veritat? Em temo que molts, però també em temo –molt– que cada vegada menys.
Acabo amb una frase de la pensadora i filòsofa alemanya Hanna Arendt: “No hi ha pensaments perillosos, pensar és per sí mateix perillós”…, i que cada un de nosaltres pensi en què volia dir…
