OPERACIÓ BRUNA

El resident més gran de La Bruna tenia 58 anys: “Només vull una adreça fixa”

  • L'home, amb el seu gos i el seu canari, just després del desallotjament de La Bruna
  • Als seus 58 anys, B. era el resident més gran de l’hostal ocupat. Demana un pis assequible on poder viure i portar els seus fills el cap de setmana.

2021-05-23T16:34:12+01:0023/05/2021|

Els residents més notoris de La Bruna eren els joves que molestaven els veïns amb crits i amenaces. Però a més de joves migrats, també hi havia gent d’altres edats. La persona més gran que vivia a l’hostal ocupat se’l coneix pel nom de B. Té 58 anys i va néixer al Marroc. Va entrar a La Bruna fa un mes i vivia al primer pis, a una habitació que feia cantonada i que tancava amb un candau del qual sempre portava la clau al damunt. La finestra del seu espai donava a la part del darrera de l’edifici. 

La seva habitació estava plena d’objectes que havia anat acumulant al llarg dels anys. És un amant dels animals, té un canari de color verd en una gàbia petita i un gos que l’acompanya a tot arreu. Un pomerània de nom Tobi, la majoria de joves que vivien a l’hostal l’acariciaven quan el veien. El gos, molt afectuós, li fa companyia.

Per la seva experiència, era respectat a l’interior de l’edifici tot i que es resignava, tancant-se a la seva habitació, quan veia que els joves es descontrolaven, sobretot a la tarda-nit. Els veïns de la zona el confonien amb un home cec, ja que sempre anava amb el gos. No sabien que vivia a l’interior de l’edifici ocupat del carrer Diputació.

Veure al B. era també veure al Tobi. I al damunt, molts cops també portava un maletí amb un munt de documents que li han anat entregant al llarg de la seva vida. A diferència de molts dels residents de l’hostal, ell sí que té documentació. “Jo només vull una adreça fixa”, repeteix cada pocs minuts. És a dir, un lloc on viure de forma legal. Però no té prou diners com per permetre-se-la.

Va arribar a Mataró fa gairebé 30 anys, on hi tenia els seus tiets. Ha voltat molt per la costa catalana, es coneix bona part de la geografia del territori. Abans d’arribar a La Bruna, va estar en una habitació d’un pis de Premià de Mar. Quan va assabentar-se que a Calella hi havia un edifici ocupat amb espais lliures, va empaquetar les seves coses i va venir a la nostra ciutat, on ja havia estat una temporada anys enrere.

B. va demanar a l’Ajuntament de Calella l’empadronament a l’edifici del carrer Diputació número 30 fa més d’un mes, però no va rebre resposta del consistori. “Només vull una adreça fixa”. Ha de visitar sovint el metge i, mentrestant, s’ha de desplaçar al municipi on està empadronat.

El seu cas no és tan extrem com el d’altres ex-inquilins de La Bruna. Rep dues pensions. Una d’elles, és de l’Estat espanyol per haver patit un accident laboral que li va provocar una incapacitació del 48%, del qual encara té seqüeles: una mà vermella que no pot obrir del tot i un dit petit gairebé petrificat. No pot fer res amb la mà dreta. L’altra pensió, de menys quantitat, és d’Holanda, on va estar treballant 4 anys. Entre les dues sumen un miler d’euros, però 300 són per la pensió dels seus fills. Anava a comprar menjar per fer-se el dinar a un supermercat de Calella.

Treballava en una empresa metal·lúrgica fins que va tenir l’accident que li va invalidar la mà dreta. Busca feina de vigilant o de qualsevol altra cosa que no l’obligui a utilitzar la força o la mà

Separat des de fa 9 anys, és també pare de dos fills, un de 15 anys i un de 12. Els seus fills viuen a 20 minuts de Calella. Un d’ells, en una conversa telefònica, ens va confirmar que s’estimava moltíssim el seu pare i que sabia que passava dificultats. Els veu durant el cap de setmana, s’ha de limitar a quedar amb ells a un parc a l’exterior. Ell voldria tenir un habitatge per així poder-los convidar a passar el cap de setmana junts. 

Paga els llibres de text dels seus fills, les despeses escolars extraordinàries, fins i tot s’ha fet càrrec de les seves factures del dentista, que pugen a més de 3.000 euros. La fallida de les clíniques dentals Dentix el va afectar de ple i va haver de tornar a pagar pel tractament, que s’havia quedat a mitges.

L’home demana trobar un pis de lloguer que estigui al voltant dels 200-250 euros al mes per tal de poder estar amb la seva família el cap de setmana. Els pisos que troba són massa cars pel que ell pot pagar, demanen un contracte estable de feina com a garantia de pagament i ell no pot treballar per la lesió que arrossega a la mà. Sap que per Andalusia si que trobaria apartaments de lloguer assequible però no vol renunciar a veure els seus fills.

El canari, clau en un dels incendis

Durant l’última setmana de La Bruna, es van produir dos incendis i un intent més. El primer va ser involuntari, alguns dels joves de l’espai annex de la planta baixa estaven cuinant i el foc va cremar els objectes del voltant afectant una habitació i dues sales.

El segon es va quedar en un intent: un jove extern va obrir una bombona de butà que guardaven en una habitació de l’edifici per intentar calar-hi foc. No ho va aconseguir per la ràpida actuació dels inquilins. El canari va ser clau ja que, al sentir l’olor de gas, va començar a posar-se nerviós. D’aquesta manera, l’ocell va alertar a B. que, amb la resta d’inquilins, van obrir finestres, van treure la bombona de gas i van apagar el foc del matalàs.

L’endemà va tornar a haver-hi un incendi: el mateix jove, seguint amb les seves intencions, va calar foc a una de les habitacions, la primera estança del primer pis, deixant les parets tacades de negre. L’home va ser qui va trucar a Emergències; amb la poca aigua que els quedava, després que l’Ajuntament tallés el subministrament a les fonts més properes, van aconseguir apagar el foc abans que afectés la instal·lació elèctrica, molt precària. Quan van arribar els Bombers, el foc ja estava extingit.

Treure el gos i trobar-se amb el desplegament policial

El matí del desallotjament, l’home va sortir, com cada dia, ben aviat a passejar al gos. Quan va tornar a La Bruna, abans de les 10h, va quedar sorprès amb el desplegament policial que s’havia iniciat. No entenia què passava.

Va informar la policia que ell vivia a dins i que havia de treure les seves coses. El van deixar passar i va tornar a empaquetar els seus objectes personals. No tots, no li va donar temps.

La seva cara era de resignació; sabia que aquest moment arribaria abans o després, tot i que esperava allargar al màxim possible. També està acostumat a traslladar-se i no tenir una residència fixe, que és el que li agradaria per poder tenir amb ell als seus fills.

Com va poder, va agafar les seves coses i les va portar a casa d’un amic que li deixava passar unes nits al garatge de casa seva fins que trobi un lloc on, previsiblement, tornarà a repetir la mateixa història.

Comparteix el contingut!

Go to Top