Els anys cinquanta (VI): moviments esporàdics

2021-05-27T08:11:10+01:0027/05/2021|

Pels nostres carrers, de manera esporàdica, vèiem propietaris de cavalls que els portaven a ferrar. Hi havia dos ferrers. La dona forastera de Malgrat o Tordera que passava amb dos cistells a vendre matons. A final de setmana sentíem  el “pellaire” cridant : “Pellaire, no hi cap pell de “cuni”. També els que adobaven estris de cuina d´alumini, estanyant-los, així com els que recomponien paraigües. A mida que aquests utensilis foren mes assequibles, varen anar desapareixent.

L’esmolet fou una feina de carrer que ha durat molts anys. Es donaven a conèixer amb un xisclet fet amb una planxa metàl·lica flexible que lliscaven per la roda accionada a pedal, molt abans que el xiulet que ara fan servir. Sortia la gent de casa amb els ganivets i tisores per esmolar. Hi hagué algun que les tisores les desgraciava.

Hi havia venda ambulant. Destaquem una dona forastera que venia mocadors de butxaca, preferentment als terrassans, tot criticant la mala costum de treure’s els mocs del nas, posant dos dits al costat dels badius i espirant fort. En deien fer “setze”. Recitava un verset que deia : “Setze i setze, trenta dos -per falta de mocadors- pagesos podrits que us moqueu amb els dits- mocadors a vint cèntims“.

Productes de neteja es venien amb un carro i burro. Portava lleixiu, salfumant, fregalls de diversos tipus: d’espart, d’alumini, Netol, terra d’escudelles (antecessor del Vim), sabons i escombres. Es demanaven escombres que “escombrin soles”, per demanar-ne lleugeresa.

Venda de roba, mocadors de butxaca i de farcell, mantelleres, llençols i roba per fer vestits. Aquest tipus de venda també la tractaven alguns gitanos que portaven roba d’ínfima qualitat, fent honor a la cançó de Peret “enredant per aquí, enredant per allà, el meu pare em va pujar a mi”.

Vàrem veure i sentir el manubri, piano a manovella, dalt d’un carro. Tocava les cançons del moment amb un repetitiu “clinc”, al mig de les notes musicals. N’hi havia que portaven micos de mascota, amb algun que passava el platet.

Grups de gitanos acampats a la riera recorrien els carrers fent ballar un pobre ós, vell i descolorit, lligat pel coll, tocant un pandero gran, al crit de “que baile el oso Nicolás”. Ves a saber perquè els deien aquest nom. Imatge recordada: tota la classe, inclòs el “padre”, mirant per les finestres del primer pis del Escolapis per veure-ho.

A final de setmana recorrien els carrers un exèrcit de cobradors: el rebut de l’Aliança, l’Ocaso, els carnets del futbol, el bàsquet, col·laboracions a sortejos per entitats, per l’Hospital, la llum i l’aigua.

Passaven també els pobres, signe de les dificultats del temps. N’hi havia un de Sant Pol molt simpàtic, a qui la faltava una cama, deien de la guerra. Així mateix passaven ordres religioses d’Arenys i de la mateix Calella, demanant la voluntat.

Comparteix el contingut!

Go to Top