“Epic Fail”

2021-05-29T16:46:23+01:00 29/05/2021|

Darrere de qualsevol iniciativa política municipal que afecta la reinterpretació d’edificis patrimonials, hi hauria d’haver un gran esforç de previsió, planificació a llarg termini, organització i estratègia. Ja portem algunes iniciatives fallides que vull posar sobre la taula per analitzar i preveure’n solucions perquè les inversions dutes terme, sovint amb imports destacats, haurien de tenir un retorn notable per a la ciutat.

Sóc conscient que la tasca de donar una nova vida als edificis històrics de Calella és complexa i, en general, els resultats estètics han estat positius. Tot i això, les accions de lluïment no s’han vist acompanyades de l’estratègia i la visió encertades. Bé sigui per aprofitar unes subvencions, o per altres motivacions, en ocasions s’han pres decisions sense els fonaments necessaris per sustentar uns projectes exitosos a mig o llarg termini. 

Aquests són els nostres EPIC FAILS…

La primera aposta fallida recent fou, sens dubte, el Museu del Turisme, un desencert tant a nivell econòmic (1M€) com estratègic, que no ha complert amb les expectatives presentades, ni com a nucli d’atracció de turistes ni com a focus d’interès. Una inversió que mai s’amortitzarà. Epic Fail número 1.

En segon lloc, el Mercat Municipal, un projecte que parteix d’una estratègia ancorada en el passat que només s’entendria si viatgéssim als enyorats anys 80. Si el model de parades del Mercat Municipal no funcionava en els últims anys, per què es va pensar que una reforma estructural, que mantenia la mateixa idea de comerç obsolet, el podria revitalitzar? Cal aprendre del passat per abordar nous reptes.

El Mercat Municipal, amb una despesa de 500.000€ (no recuperables perquè caldrà replantejar l’edifici amb noves inversions)… Epic Fail número 2.

Ambdós projectes visualment atractius però amb uns fonaments esquerdats.

Ens situem ara a Can Saleta, un edifici amb història i encant que monumentalment calia conservar, protegir i posar en valor. Després de les intenses reformes externes i internes, amb una inversió total de 1,6M€, s’ha aconseguit presentar un espai molt digne, visualment i organitzativament molt treballat, capaç d’allotjar diferents àrees de l’Ajuntament, l’Espai Jove, un auditori ben equipat tecnològicament i el poc conegut Calella Sport City Lab.

L’aposta per portar aquí algunes àrees de l’Ajuntament, que ja hi treballen des del 2019, per a mi, que no sóc sospitós de seguidisme, ha estat un èxit, plausible i sense discussió. Sens dubte, millorarà sensiblement l’atenció ciutadana i la comoditat de les diferents àrees.

No obstant això, hem de dir que, lamentablement, aquest projecte ve acompanyat d’una nova taca, anomenada Calella Sport City Lab.

Aquest equipament, ubicat a la segona planta i part de la primera (ocupa el 40% de l’edifici), està plantejat com un espai de coworking enfocat a empreses relacionades amb la innovació aplicada a l’esport. Desglossant la inversió total d’1,6M€ de Can Saleta, aquest espai concret hauria tingut un cost mínim aproximat d’uns 350.000€. Doncs bé, després d’aquestes despeses, a sis mesos ja de l’obertura de l’espai i havent hagut d’ampliar el període de sol·licituds de les empreses per falta de quòrum, el gran èxit i la gran recaptació d’aquest increïble i fulgurant model de captació econòmica calellenca és igual a 1, número d’empreses que acull avui l’espai, de 25-30 llocs possibles. Se m’acudeix que potser aquesta xifra tant baixa obeeix a la falta d’un estudi de mercat seriós i d’una estratègia de captació de possibles empreses interessades. Així, després d’haver presentat el projecte i haver realitzat les inversions comentades, algú es va adonar que els faltaven clients usuaris de l’espai… et voilà! nova licitació a la vista: 21.000€ per contractar una empresa que ens expliqui com captar clients potencials, que ens els trobi i que ens ajudi a convence’ls per venir a Calella en un espai de coworking. Tal i com demostra aquesta darrera licitació, publicada el mes passat, es va començar la casa per la teulada.

No els auguro un gran èxit. Els espais de coworking han patit una davallada en la seva demanda abans i durant la pandèmia. Van tenir el seu moment àlgid després de la crisi de 2008 quan es feia pràctic compartir l’internet d’alta velocitat que aleshores tenia un cost elevat, però avui tenim fibra a totes les llars per un preu raonable i, a més, les sinèrgies que es produïen en aquests espais entre les empreses participants, es duen a terme ara a través de les moltes plataformes online que han proliferat. Si a sobre acotem la captació a empreses que compleixin requisits restrictius com el d’ ‘empreses relacionades amb la innovació aplicades a l’esport, es dificulta encara més la viabilitat del projecte.

Sincerament, crec que aquests projectes haurien de complir 2 premisses bàsiques:

  1. Que aportin valor a la ciutat o als ciutadans
  2. Que siguin econòmicament viables. 

Cap de les 2 condicions es compleixen.

El projecte no està pensat pels calellencs ni per a les seves entitats (no donava resposta a cap demanda), i tampoc és amortitzable.

Amb preus de 75€ al mes per cadira, tenint una ocupació del 100% (moooolt optimista), en 1 any no s’arribaria quasi ni a pagar el sou de la persona encarregada de gestionar-ho. Imagineu si sumem manteniment, neteja, llum, aigua, seguretat, reparacions… Està clar que és un projecte que representarà un forat econòmic permanent al pressupost anual. En qualsevol empresa, això es titllaria de negoci ruinós.

La lògica ens porta a pensar que acabaran obrint els requisits del coworking a tot tipus d’empreses però, per desgràcia, els criteris de selecció, de moment, són inamovibles i s’hauran de mantenir durant uns anys degut a les subvencions rebudes (igual que passa al Museu del Turisme).

Com veieu, aquest projecte va néixer coix, fruit d’un enlluernament momentani, molt mal equipat de fonaments i d’estratègia. 

Per tots aquests motius… premi: el tercer Epic Fail.

Sincerament, fa 3 anys que coneixia part d’aquest projecte i mai el vaig acabar d’entendre. Crec que l’ideal hauria estat crear un projecte totalment diferent, dedicant l’espai, ara deficitari, a sales de formació per cursar titulacions oficials esportives com cursos federatius d’entrenadors d’esports presents a la ciutat, o formació d’àrbitres a través dels comitès. Amb aquesta iniciativa, es retroalimentaria l’esport a Calella ja que les pràctiques que haurien de fer els estudiants d’aquests cursos podrien trobar bona acollida en els diferents clubs de la ciutat, millorant-ne així el nivell formatiu i teixint una xarxa d’ajudants i entrenadors que sovint escassegen (com sap qualsevol que hagi format part d’algun club del poble). Ara mateix, els centres de formació més propers per a una persona que vulgui cursar aquestes titulacions, es troben a Mataró, Lloret, Barcelona o Girona. Tenir un centre així a Calella esdevindria una sinèrgia autèntica amb la ciutat, amb la formació i amb les entitats esportives de Calella. No podem ser ciutat de l’esport sense formacions oficials en la matèria.

I amb el Mercat Municipal, què fem?

Ho tinc claríssim. Aquest edifici, punt neuràlgic de Calella i de fàcil accés, hauria de fer realitat el Centre Integral de la Gent Gran, un cop esgotades les concessions actuals. L’impulsor d’aquest projecte,  el senyor Josep Granyó, em va fer comprendre que l’Espai Caixa, el centre privat on s’ubica aquest col·lectiu avui, està “en perill d’extinció” (a Catalunya en queden ben pocs) i presenta unes limitacions que no permeten el desenvolupament en plenitud d’aquest col·lectiu; un grup amb unes necessitats específiques, amb molt per a compartir i per aportar a la societat. Ens cal no deixar-los de banda i atendre amb interès la petició d’un espai municipal per a la gent gran que tindria molt de sentit per a tota la ciutadania i una gran projecció de futur, ja que al cap i a la fi, tots l’acabarem necessitant i/o gaudint.

I si a Calella tenim un Espai Jove, que és exclusiu per a aquest col·lectiu i que atén unes demandes i unes necessitats concretes, no comprenc l’argument que es va donar a la iniciativa del senyor Granyó quan, des d’algunes forces polítiques, es va dir que no calia un centre exclusiu municipal per la gent gran, sinó espais compartits sense edat. La contradicció és evident.

Cal treballar amb perspectives de futur, replantejar els projectes actuals amb les inversions necessàries però ben justificades. Si no ho fem, acabarem tenint instal·lacions patrimonials infrautilizades que es convertiran en velles glòries sense cap vinculació amb la població. 

Hem de fer que aquests epic fails acabin esdevenint victòries magistrals.

X