Entre Educación y Descanso i l’Agrupació Sardanista, la història com va anar

2021-06-08T12:33:11+01:00 08/06/2021|

Felicitem als sardanistes i felicitem-nos els calellencs que aquest 2021, s’hagi pogut fer l’aplec, tot i les limitacions. La pandèmia xinesa va aconseguir que el passat any es suspengués, cosa que no havia passat des de 1937, 1938 i 1939 per la Guerra Civil.

Escric avui sobre una història que molts en saben part. La que es va voler explicar. Permeteu-me que escrigui en primera persona, atesa la pròpia participació i d’alguns familiars propers.

L’aplec neix el 1925 a l´espai de la Font de Sant Jaume, a Pineda (el “de Mar” va venir més tard), va ser amb una sola cobla, “La Llevantina”, que va tocar sardanes matí, tarda i a la nit al Passeig de Manuel Puigvert. Feia un any que s´havia fundat l´entitat “Joventut Sardanista” i ho volgueren celebrar. Preguntem-nos perquè si l´entitat era de Calella varen anar a Pineda. Vaig recollir dues versions, que possiblement es complementen: situem-nos en aquells anys,  a Calella com espai gran solament hi havia el Passeig, per la qual cosa, i tenint en compte que altres entitats i associacions també volien el Passeig per les seves activitats, els hi varen “desaconsellar”. Hi havia sardanistes que creien interesant anar a fer una arrossada al camp i tenir sardanes, tal com es feia a Sabadell als boscos de Can Deu. Per això es va pensar en un paratge no massa llunyà. La pinedenca família Llorens, propietària dels boscos de Sant Jaume, va donar el permís i l’Ajuntament de Pineda també.

L’any següent, el 1926, ja es varen tenir dues cobles, amb esforç econòmic dels socis de l’entitat, i es va batejar com “Aplec Llevantí de la Sardana”, fet també a la Font de Sant Jaume i amb una autorització de l’Ajuntament de Pineda, signada per l´alcalde, el meu avi matern, Valeri Comas, plena de recomanacions, atès que l´any anterior hi hagueren determinats càntics que no estaven ben vistos en plena dictadura de Primo de Rivera.

A destacar que l´any 1927, a mes de sardanes, es fan altres activitats, actuació d´esbarts i corals, així com concurs de sardana revessa, amb un premi de 100 pessetes, donades per Quirze Vila Pla, germà del meu avi patern que havia emigrat a Buenos Aires abans del peronisme i havia fet fortuna. L’assemblea de socis decideix que es dediqui l’aplec solament a fer sardanes, res de càntics corals, perquè portaven problemes.

Importància cabdal el 1929, quan Calella havia adquirit els “Pins d’en Pelayo”: es decideix el seu trasllat i s’adopta la data fixa del primer diumenge de juny.

L´aplec anà animant-se molt  fins el 1936 i ja es va demanar ampliar l´espai del Pati de l’Ós, cosa que no es farà fins a finals dels anys cinquanta. Els anys 1937, 1938 i 1939 no es va poder fer i la societat “Joventut Sardanista ” va decidir dissoldre’s, aportant el seu romanent de diners al Socor Roig, tot i que feia un anys havien aprovat no decantar-se per cap tendència política. Coses de la guerra!

Som a 1940 i uns altres homes que també estimaven la sardana, amb l´estimable iniciativa de Jaume Marxuach i amb el patrocini  “d’Educación y Descanso” (en endavant, E i D), entitat del règim que era la que podia organitzar actes culturals i festius, el 5 de juliol i amb la denominació de “Reunión Comarcal”. Amb dues cobles es tirà endavant, recuperant-se la festa de la sardana. De l´any 1941 al 1945 es va denominar “Festival Folklórico” i l’any 1946 es recupera la denominació d’Aplec. A partir de l’any 1951 fins l’any 1970 es varen tenir cinc cobles i també es feia ball al capvespre, deixant de fer-se també a l’any 1970, quan el turisme ho dominava tot. L´any 1964 fou declarada “Fiesta de Interés Turístico” i l’any 1967 és el record d’entrades venudes: 21.874.

En aquests aplecs d’E i D hi varen haver alguns fets que podem remarcar. Dues vegades varen actuar els Xiquets de Valls, fent castells. Hi hagué homenatge a Pep Ventura i es va començar a pagar entrada l´any 1953, 2 pessetes, que va augmentant fins a 100. Hi arribaren a venir tres trens especials, dos de Barcelona I un de Girona, encara que aquest solament  un any. Imatge i record entranyable que al marxar els trens cap a Barcelona hi havia grups que cantaven “adéu Calella, fins l´any que ve”. A l’aplec s’anunciaven més de 50 sardanes. Amb les 5 cobles es tocaven 51 sardanes.

També hi hagueren incidents, alguns de positius, altres no tant. L’any 1959 va ploure amb una pluja menuda, que no va impedir el matí de sardanes al Parc. La pluja s´incrementà i a la tarda es feren les sardanes al local de Falange, al carrer Jovara, i dues cobles a fer ball a la Sala Mozart, amb una calderada impressionant. El vespre va parar la pluja i amb una nit serena es començaren les sardanes igualment a Falange. Tocava la Principal de la Bisbal, quan l’Agustí Dausà entrà amb un paraigües obert amb un escrit de guix “volem les sardanes al Passeig”. Veure això i va haver una xiulada impressionant. La cobla va parar de tocar i es queixaren que “mai ens havien xiulat així”. Aclarit el perquè era l’escandalera, els sardanistes i les cobles varen fer camí cap al Passeig, fent-se la ballada de la nit amb normalitat.

A principis dels anys setanta, es varen viure manifestacions polítiques a la tarda, al acabar la sardana de conjunt. Varen veure volar un tricorni de la Guardia Civil. A partir d’aquests fets, es va augmentar la presència de guàrdies i també de la brigada político-social de la Policia. Fets que no varen afavorir l’aplec. Alguns grups de gent gran varen deixar de venir perquè no volien veure “merders”. Una anècdota que em va explicar l’alcalde de aquells anys, Joan Llobet: al sortir pel carrer li varen cridar l’atenció joves amb un aspecte desarreglat. Al trobar-se amb el comissari li feu notar. La contesta fou “son de los mios”. Està clar que no sabien massa com anava la gent que concorria als aplecs.

Protesta curiosa fou la d’un matí. Estava programada i anunciada la sardana “Sal i Pebre”, obligada de fiscorn. El músic de la Principal de la Bisbal que tocava aquest instrument no es trobava en condicions. En anunciar el canvi, forta escridassada. El músic va voler explicar-ho i no se’n va sortir, quedant marcades les paraules amb una bis còmica.

Arribem a 1977, que es complirien 50 anys d’aplec. Els darrers anys havia anat minvant l´assistència. L’any anterior solament s’havien venut 2.200 entrades. Feia tres anys que la Junta Municipal de Turisme feia de patrocinador, o sigui que garantia la viabilitat econòmica. No obstant, els que l’organitzaven, E y D, varen fer arribar a l’alcalde que creien millor deixar de fer-lo. L´alcalde, Lluís Mayà, em digué com ho veia, perquè a la casa (l’Ajuntament) hi havia qui estava d’acord. En la conversa surt la possibilitat de demanar a l’Agrupació Sardanista que l’organitzés, també amb el patrocini de la Junta. Vàrem valorar que resultaria estrany que recuperéssim la Revetlla d´Agost, així va ser, i que perdéssim l’aplec. L’aplec no es pot perdre, em recalcà. Quan l´Agrupació Cultural Folklórica li va demanar informació, data i cobles, hi va afegir que l’organitzaria l’Agrupació Sardanista de Calella. No ho va comunicar d’immediat a la Junta de Turisme i pel mes d’abril s’havia de fer una reunió de la Junta. L’alcalde ens cridà a l’Emili Solé i a mi per comentar-nos el dilema que veia per aconseguir que s´aprovés. Qui ho presentaria a la reunió? I tot això sense que l’Agrupació estigués assabentada de l’assumpte. Entre els tres vàrem arribar a la conclusió que el millor podria ser Ramon Bagó, que estava a la Junta amb gran dinamisme. Dit i fet, fa la suggerència, no s’hi oposa ningú i surt el dubte de si ho voldrien fer amb tan poc temps. A la junta hi havia Josep Mª Noheras, que va suggerir s’anés a veure la junta de l’Agrupació que estaven reunits i demanar que vinguessin a l’Ajuntament. El que suggereix fa la feina. Es varen presentar sis membres que escoltaren a  l’alcalde, sorpresos  i interessats, varen demanar qui garantia el pagament de les cobles, a la qual cosa l´alcalde respongué que nosaltres, i que si l’organitzaven per celebrar els 50 anys, contractaria una cobla més, atès que ja en teníem quatre de contractades. Ho varen acceptar i al cap de pocs dies delega a Julián Ten i a mi per coordinar el traspàs.

Josep Maria Vila i Lluís Mayà, en un aplec

L’Agrupació Sardanista ho va emprendre amb ganes i  il·lusió. Varen preparar canvis, retornant les cobles a la grada de ponent, perquè a sota de la “gasolinera”, com li dèiem, estaven massa lluny dels sardanistes. Volgueren tenir l’únic bar del Pati de l´Ós, amb la condició que els beneficis serien per millorar l’aplec, comprar altaveus i tarimes, cosa que, crec, varen complir. Es varen desplaçar a molts indrets per propagar l’aplec. Va tenir èxit. L’afluència de públic fou important, molt festiva. També feren canvis en la programació, que ja era clàssica. La sardana himne de l’aplec, “Record de Calella”, de conjunt, va passar al matí, juntament amb “Units per un ideal“, que Josep Mª Tarridas havia dedicat a l’aplec dels anys vint. A la tarda es va interpretar “Els que foren”, dedicada als iniciadors de l’aplec i “La Santa Espina”, ambdues de conjunt. En acabar es varen despenjar quatre senyeres, una es va enganxar, tot plegat per la commemoració de l’aniversari. A la nit va desaparèixer la sardana “La plaça del gra”, que durant molts anys havia estat la darrera.  Es va muntar una presidència , que mai hi havia estat, i es va retre homenatge als cinc supervivents dels fundadors.

El dissabte abans, a la sala de plens de l´Ajuntament, es va entregar una medalla commemorativa a tots els que havien organitzat els aplecs, tant de Joventut Sardanista com de E y D. Particularment, vaig tenir l’agradable sorpresa de trobar-hi el meu tio Jaume Vila Forest i el meu pare que havien estat a l’organització els anys vint i trenta.

Els membres de l’Agrupació, en general, varen rebre l’encàrrec molt bé, tot i que hi havia alguns de  ressentits perquè no els havien donat anys enrere. Crec que cal destacar a Ramon Pedemonte, el president, Narcís Nogué i Jaume Suria, que varen copsar immediatament la importància de poder fer l’aplec.

L’anècdota seria que dos dia abans els hi comunicà una cobla que no tenen les partitures de la sardana “Units per un ideal”, orquestrada per a quatre cobles. La tenien els organitzadors d’anteriors aplecs. Es varen fer fotocòpies i endavant.

Atès que les persones que anomeno, excepte Emili Solé i Josep Mª Noheras, ens han deixat, vagi el meu respectuós record per ells i les seves famílies.

X