El càncer de la democràcia
En aquest escrit no parlaré d’un tema puntual vinculat a Calella o al seu entorn. M’agradaria fer una reflexió oberta i transversal sobre el que significa que un partit d’extrema dreta pugui ser legal dins un sistema democràtic.
Per definició, un sistema democràtic es fonamenta en que és la voluntat popular qui té la potestat de decidir qui vol que siguin els seus governants. És a dir, escull, per mitjà d’unes eleccions obertes, als seus representants, els quals s’han de presentar en una llista tancada sota el paraigües d’un partit polític que té una ideologia determinada però que, sobretot, té un funcionament intern democràtic i que, a més a més, està disposat a respectar els drets fonamentals individual i col·lectius. Un partit que tingui un funcionament intern no democràtic no serà legal, ni es podrà presentar en unes eleccions. Aquest és un plantejament bàsic.
Un altre és que els partits han de respectar l’estat de dret que predomina i guia l’estat (tant pel que fa a la seva organització, com a les seves institucions i lleis aprovades de manera legal) en el seu sistema global. Això implica que els partits no poden tenir, com a objectiu, la destrucció de l’estat ni de les seves lleis.
Una tercera consideració és que els partits polítics han de ser eines útils per als ciutadans per tal d’assolir els seus interessos socials, polítics, econòmics, culturals, educatius, etc…, des de la perspectiva ideològica que representen. Sempre amb respecte a la diversitat ideològica, religiosa, cultural, ètnica i personal.
Però, què passa quant un partit polític té, com a objectiu ideològic, la destrucció de l’estat? Què passa quan un partit polític pretén limitar els drets individuals i col·lectius dels que no pensen com ells? Què passa quan un partit polític persegueix, amenaça i criminalitza qualsevol forma de pensament, creença o ideologia que no sigui conforme a la seva? Què passa quan un partit polític pretén recuperar formes de govern (i els seus mecanismes repressors) d’anteriors governs dictatorials o autoritaris?
Doncs el què passa és que aquest partit es converteix en un càncer per al mateix sistema. I un càncer extremadament perillós, tota vegada que se sol presentar, en un principi, com un partit que respecte les lleis, que les defensa fins i tot. Es presenta com un defensor de la identitat més genuïna d’unes preteses minories nacionals. Es presenta defensant uns determinats valors socials, ètics i religiosos. Es presenta defensant un suposat sistema de tradicions culturals i religioses. Es presenta com a veu dels desafavorits fent promeses d’una vida millor si es confia en ells. Es presenta, sempre, com a defensor d’un suposat enemic que vol destruir la pàtria (siguin els comunistes, els nacionalismes (?), les institucions internacionals o altres partits que suposadament no són prou patriòtics). Es presenta com un partit que representa una suposada idea de pàtria: unitat territorial, bandera, himne i referents històrics de la glòria passada.
Però tot plegat és una miserable façana que amaga la seva intenció real: si arriben algun dia a governar, el seu objectiu serà acabar amb molts drets individuals i col·lectius, sobretot els de determinades minories socials, culturals i ideològiques. I, en paral·lel, la imposició de determinats “valors” que seran els que determinaran el què està bé i el que està malament. Valors lligats a conceptes de moral religiosa ultra conservadora. Valors lligats a l’adoctrinament dels infants a l’escola. Valors culturals fonamentats en tradicions que posen en valor la “fúria”, el “valor del mascle”, “de la dona com a sotmesa a l’home”, etc… I, a més a més, imposaran la prohibició de qualsevol dissidència ideològica, amb persecució, criminalització i repressió a totes les persones que no acceptin el seu sistema d’idees. D’aquí a la prohibició de partits polítics no afins, només hi ha un pas.
Acabo. La ultradreta no és cap solució, sinó un greu perill. Un càncer per a la democràcia. I un retrocés per a la llibertat i els drets fonamentals.
Seria molt convenient que els demòcrates de veritat perdessin, d’una vegada, la por a actuar amb contundència contra aquests partits i a defensar el sistema de valors democràtics. Si no ho fan, el càncer s’estendrà i correm el perill d’acabar molt malament. La història ja ens ha deixat alguns exemples prou clars…, i que caldria no oblidar!
