Els fanalets i la “verbena” de Sant Jaume

Els fanalets surten d´una llegenda que explica que quan Sant Jaume peregrinava per l´Hispania romana, a la nit a prop de Ilerda (Lleida) si li clavà una punxa al peu i no s´hi veia per treure-la. Baixaren àngels amb fanalets de llum i així l´apòstol es pogué treure la punxa. Aquests àngels podien haver tret la punxa directament, però llavors la llegenda no tindria base pels fanalets. “si non e vero e ben trovato”. La vigília de Sant Jaume es conserva a Lleida la tradició d´anar els nens amb fanalets a la capella de Sant Jaume.

A Calella també es seguia la tradició. La vigília a l´Hospital de Sant Jaume, des de principis del segle XX, es tenia la costum d´anar a visitar el Sant a un altar improvisat al pati de l´entrada al costat de la capella, portant, els nens, fanalets encesos. Les monges carmelites i col·laboradors, amb les aportacions de la pagesia, omplien l´altar de les fruites que es collien a les nostres vinyes. Recordem i destaquem el raïm que començava a madurar.

S´hi anava amb els nens portant fanalets, generalment de forma rodona o allargada plisats perquè es plegaven, amb una petita espelma a dins. En venien a Gràfiques Calella i no en recordem cap d´altre venedor. Molta gent en deia “bombes. Aniràs o has anat a beneir la bomba?, era una pregunta dels avis i veïns als nens. Al pati de l´hospital no es beneïa res. Era una visita molt agradable, familiar. No oblidem que al ser en plena canícula es agradable sortir de nit.

Un primer record es el que jovent es dedicava entre ells i elles a apagar-se les bombes o fanalets d´artesania molt rudimentària. Paperines rodones amb forats o en forma de cucurutxo, amb una espelma o una candela que solia procedir de la festa de la Candalera o d´un funeral. S´apagaven a cops de mocador de butxaca, de tela naturalment. Tot eren corredisses, rialles i diversió.

Els joves d’Acció Catòlica, organitzaven un concurs de fanalets artístics, d´elaboració pròpia i artesanal. Es presentaven els nens, desprès de la visita al Sant a l´Hospital, a una desfilada dins el camp de basquet i seguidament es donaven el premi. Una audició de sardanes, completava la festa.

El vicari emprenedor, Esteve Andreu, suggerí fer aquesta festa als pins, al Pati de l´Os, proper l´hospital. Al demanar el corresponent permís l´alcalde Manuel Alabern, els digué: “esteu bojos?, no hi ha corrent i haureu que pujar moltes coses.” Tot i això ho autoritzà i deixà un cable elèctric per pujar l´electricitat des de el mercat fins el Pati de l´Os. La feina per pujar el cable elèctric era dura i calia enfilar-se a molts arbres. Seguidament calia penjar els llums Hi havia moltes bombetes i com a conseqüència de la llargada del fil i el corrent -que era de 125V- tenia una alta caiguda de tensió i il·luminaven poc. Cal destacar la feina d´electricistes dels germans Bruguera, Emili (+) i Josep i l´Antonio Fugueras (+).

Endavant la “verbena”, mes tard revetlla. Fent venir una cobla, llogant altaveus, cadires, mes tard taules, adquirint refrescos, que per posar-los en fresc, s’utilitzaven portadores que deixaven amablement la família Noheras. La Coca-Cola, des de el primer any deixava neveres de gel. El gel el pujaven els germans Feliu, Miquel (+) i Francesc (+) amb un Vespacar.

Essent l´entrada gratuïta, els ingressos venien de la postulació amb les floretes, les cadires, la sardana del pomell i sobre tot la venda de begudes i les coques fetes per en Manolo Gallart (+), que tenien gran acceptació. Es feia també un sorteig. Quan es posaren les taules es tenien dos cambrers per servir-les: Buscató (+) i Horta (+).

Tot el material s’havia de pujar al Pati de l´Os i els primers anys en Domingo Bachs (+), el va pujar amb el carro i el cavall. Mes endavant es llogava un camió.

Pel concurs de fanalets, calia anar a demanar a botigues, obsequis, joguines etc. Es donaven copes ofertes per l´Ajuntament, de la Junta de Turisme i algun particular.

Es passaven programes de la festa amb diferents idiomes i al començar es llegia una salutació i explicació de la festa en català, castellà, alemany, anglès i francès. Els primers anys col·laborava l´Agustí Dausà (+), mes endavant ja ens en sortíem, principalment en Roger Lieury, amb el francès. Al acabar cada idioma, es rebien aplaudiments d´agraïment de cadascun dels grups d´estrangers, Es començava a les 10 de la nit i a partir de les 8 ja teníem estrangers buscant lloc per situar-se.

Es va iniciar el concurs de colles sardanistes improvisades, que va tenir gran èxit, fins al punt que encara es continua fent. Es donaven medalles als guanyadors.

El muntatge d´aquesta Revetlla, comportava dies d’hores de feina i una setmana abans, el 18 de juliol, festiu i ja es treballava al Pati de l´Os. Veiem passar la comitiva del Movimiento que anaven a la Creu del Caiguts de la pedrera a cantar el Cara el Sol.

Aquest records d´una revetlla, que molt desitgen es pugui anar continuant, tot i que sigui al Passeig de Mar, ha estat elaborat gràcies l´escrit de Josep Andreu(+) en el seu llibre “Calella típica” i amb converses amb l´Albert Lluis i en Joan Rocafort. Els altres que hi treballaven tots saben qui eren i hem remarcat aquells que ens han deixat.

De Sant Jaume o Santiago, hi han molts comentaris mes o menys seriosos. Així recordant el cavall que hi ha damunt la imatge del sant a la catedral, al col·legi, quan algú no estava amatent al tema ses feia la pregunta: “a ver de que color es el caballo blanco de Santiago?”. Aquest sant també se li adjudicava el adjectiu de Santiago matamoros.

I finalment un verset irònic de dels “felices años veinte”:

Sant Jaume patró d´Espanya
us han ben embarcat
perquè el qui aquí us ha posat
ha fet de capità aranya.
Si bufa vent de llevant
i es belluguen les fustetes
se n´aniran a fer punyetes
el moro el cavall i el sant.