Soledat a l’època de la comunicació

Quan més intercomunicats, més sols… O així m’ho sembla… Al·lucino al veure la gent pel carrer amb els mòbils a la ma, parlant sols, encegats per la pantalleta lluminosa… Ens diuen que allà hi podem trobar tot el que necessitem… Mentida!… Allà només ens donen una informació que s’esvaeix al moment… No hi tenim una mà per estrènyer, ni l’amic a qui donar un copet a l’espatlla… La presència física ha anat minvant a l’hora que augmenta la presència virtual… Què pobres que són aquells que canvien el contacte físic i visual per una pantalleta que has de comprar, alimentar (bateries), i que als dos o tres anys ja està per llençar al cubell de reciclatge (sempre que el propietari s’hagi assabentat que existeix aquest cubell)… I ara també s’ha passat de parlar i escoltar la veu amiga, a escriure un text ràpid i insípid sense cap mena de sentimentalisme… Els amics (físics) tenen més llarga durada i et poden ajudar quan ho necessites… També és veritat que arriba un moment que ens deixen… La majoria de vegades per escapar-se a l’altra banda de l’univers, una escapada que, tard o d’hora, també la farem nosaltres… Aquest és un camí real, irreversible, físic (no digital) que no podem modificar… Ni amb mòbil ni sense… Aprofitem el nostre temps físicament!…

La foto és per arrencar-vos un somriure… encara que només sigui imaginatiu…

Colo, 16-agost-2019