Envellir no és un delicte

2021-09-05T12:58:52+01:0005/09/2021|

Fer-se vell és lleig. Sembla que sigui gairebé un delicte.

Això sembla si mires les xarxes socials i alguns mitjans de comunicació. Hi ha una croada contra els estralls que deixa el pas del temps als cossos i als rostres. Una campanya contra les arrugues, els plecs i tot el que sembla que no és productiu i accelerat. La societat ens culpa per fer-nos vells i ocupar espai, per gastar recursos i no produir, per molestar a la vista…

A més, sembla que envellir sigui culpa teva. Que si t’arrugues i perds elasticitat es perquè no t’esforces prou. Llegeixes articles i mires vídeos que proposen tècniques cada cop més innovadores per mantenir-te jove i en forma, per aturar un deteriorament que en realitat és inevitable, tardi més o menys. Exercicis, suplements vitamínics, alimentació adequada que cada cop és més cara, estil de vida saludable… Meditació… Aquestes propostes són positives per mantenir-se sa i viure millor, per ser més feliços i seguir el ritme. A mes, tenen de bo que t’obliguen a buscar temps per cuidar-te i aturar-te a decidir i reconduir la vida. Tot el que suposi tenir cura d’un mateix i respectar-se és meravellós i adequat.

El problema de fons és el reclam de tot plegat. El to de retret i reprimenda com si fóssim nens i nenes entremaliats que no fan la feina. El missatge subliminal en tot plegat en aquesta informació és el de sempre, fer-se vell és una mena de pecat, un delicte. Si et fas vell o vella és perquè no fas prou per evitar-ho i, en conseqüència, no ets suficient. El missatge que ens venen transpira culpa, no acceptació i menyspreu pel que som. Sembla que no et puguis permetre que el pas del temps es noti al teu rostre o la teva manera de viure, com si sempre fóssim adolescents preparats per a tot.

Si ets vell i, sobretot, si ho sembles et quedaràs sol a la vida. Si la teva pell perd elasticitat ningú no et contractarà, ni et valorarà, ningú no t’estimarà. Sembla que el missatge ocult de tot plegat és el de sempre, només mereixes coses bones si et sacrifiques, en aquest cas, impedint al màxim que el temps passi a través de tu.

Fer-se vell és lleig, això sembla… Per això fugim i volem evitar-ho a tota costa, si es necessari maltractant-nos i sent cruels amb nosaltres mateixos i amb aquells que ens recorden el que ens espera, les persones que ara ja són «grans».

Culpa i més culpa enllaunada. Culpa en forma de «esforça’t més i guanya’t el respecte». Quina mena de societat tenim que quan ets jove et culpa d’inexperiència i quan ets fas gran et retreu els anys que portes acumulats a la maleta i la pròpia experiència… Fem-nos-ho mirar.

No amic, el respecte està guanyat quan arribes a aquest món com a ésser humà, així hauria de ser per tots independentment del color de la pell, l’edat, el sexe, el lloc de naixement, la nostra orientació sexual o cap altra condició. Som valuosos sempre i la nostra autoestima i acceptació no pot dependre de les arrugues, del pes ni del si ens podem tocar els dits dels peus fent una flexió.

Les «coses velles» i fetes servir ens fan sentir tristos, necessitem novetats i estímuls foranis constants perquè ens fa por mirar dins nostre i descobrir la nostra buidor. Això fa que ens trenqui per dins la por i sucumbim al missatge i els valorem a través de mirades alienes sense entrenar la pròpia i veure més enllà.

Està bé renovar-se, posar-se reptes a un mateix des de l’amabilitat, fer canvis a la vida… És meravellós tenir cura del cos i oferir-se el millor, però sense culpa ni sentir-nos malament amb nosaltres mateixos perquè el temps passa i la joventut no ens arriba per a tant. Cal fer-ho sense menysprear-se com ets ara esperant ser millor.

Fer-se vell és lleig en aquesta societat i si ets dona encara més. Als homes sembla que se’ls dona una moratòria perquè algú va vendre allò de que els homes madurs són interessants. Tinc una exclusiva per a dir, els homes de certa edat són interessants o no. Igual que els joves. Alguns són interessants ja quan són joves i altres amb l’edat maduren, com les dones. També hi ha homes grans que no ho són gens, com nens arrugats de cabells blancs… Homes i dones, deixem els mites.

El judici al que es sotmet a les dones amb el pas del temps és intens i sense pietat. Quan una dona coneguda mostra la seva edat sense amargar-se’n diuen que quina barbaritat… Qui la ha vist i qui la veu!

Si s’opera per mantenir el llistó alt la critiquen, si no ho fa, diuen que és una deixada.

Em farta cada cop més veure articles del tipus…

«Per què X pot fotografiar-se als 50 en biquini i tu no» o «Cóm vestir a partir dels 40 per no aparentar més edat» o «els errors que et fan semblar més gran». Sembla que a partir dels 35 anys hagis de passar per la vida de puntetes i no fer soroll per no ofendre si ja no els ve de gust mirar-te. Com si fossis un objecte decoratiu que ha perdut la gràcia!

Està tan incrustat a la societat que no ens adonem. I no és que estigui malament voler anar més afavorida, clar que no, el problema és la sensació constant d’haver de canviar el que ets perquè no és prou bo ni adequat. Primer estimem-nos com som i després fem el que ens vingui de gust per sentir-nos més còmodes, no a l’inrevés.

Sembla que fer-se vell sigui un delicte i en la situació actual és per desgràcia gairebé un privilegi pel que donar gràcies cada dia quan acluquem els ulls per dormir.

La vida passa, fins i tot pels que ara tracten les persones grans com si fossin mercaderia inservible i poc productiva.  Pels que tenen por de mirar-los a ulls i preguntar què senten i què volen i aprendre’n de l’experiència.

La vida passa també pels que volen un món de joves motivats i hiperconnectats i llencen aquests missatges buits per fer-nos sentir culpables per passar dels 40.

Tenir cura d’un mateix està bé. Però no ens enganyem, totes aquestes consignes que ens arriben no són perquè ens valorem i estimem tal i com som. Ens fan sentir malment i ens animen a consumir productes miracle. Ens fan sentir culpables, tristos i trencats per dins perquè ens convertim en buscadors de fórmules màgiques i compradors de fum. Una carrera contrarellotge per poder seguir sense perdre ritme i lluitar per sobreviure… Consumir por sense parar i comprar seguretat ficticia, No sentir la vida ni respectar-te per ser a millor carn de canó per no deixar de produir i comprar.

Uns evitant fer-se vells i els altres menyspreant les persones grans perquè tenen por i no ho volen admetre.

Hi ha alternativa. Estimar-se. Amb vint anys i amb noranta. Agrair que els anys passin i ser-hi. Cuidar-se, es clar, però no per aparentar ni produir, perquè ens estimen i ho mereixem, per viure…

Fer-se gran et treu pardals del cap i et fa savi si t’atreveixes a mirar dins teu i veus tot el que hi ha, el que t’agrada i el que no. És veure com floreix una llavor plantada fa molt de temps gràcies a perseverar sense maltractar-se.

Acceptar-se, tractar-se bé, perdonar-se i perdonar. Valorar-se, respectar-se a un mateix.

L’amor és l’antídot a totes aquestes bestieses que podem veure i llegir i que semblen interpel·lar-nos per sentir-nos malament i fer que ens amaguem de la vida. Que intenten que comprem por per vendre’ns la solució en forma de pastilla, d’app, de producte prefabricat o de crema miracle…

Fer-nos grans no ens fa menys dignes de res, ni de amor, ni de feina ni de respecte…

Envellir no és delicte. És una etapa més del camí que transitem per recordar qui són i compartir.

Que no ens enganyin…

Mercè Roura, coach a la Creu Groga

Comparteix el contingut!

Go to Top