Malbaratar, bo o dolent
Fa pocs dies anava caminant pel carrer i, sense voler, vaig escoltar la conversa d’una parella que tenia davant meu. Eren joves, no crec que tinguessin més de divuit anys, i de sobte escolto que ella li pregunta al noi: “Saps quin és l’avantatge de ser pobre?”, i ell contesta: “No”. I, seguidament, ella li respon: “Que no pots malbaratar!!”
No vaig poder evitar somriure discretament, la veritat és que em va semblar un comentari molt graciós. Però, sincerament, em va faltar poc per girar-me i dir-li que jo estaria absolutament disposada a malbaratar tant com pogués i molt més, perquè això voldria dir que tinc diners per fer-ho. I m’atreviria a assegurar que a ningú li agrada no tenir un euro a la butxaca, no poder comprar allò que tant t’agrada, no poder permetre’t un caprici. O encara pitjor, no poder pagar les desorbitades factures de llum, gas i, fins i tot, fer comptes per comprar menjar o d’altres coses de primera necessitat. O no poder pagar el col·legi dels teus fills, o els seus llibres, o les ulleres que necessita, ni plantilles per les sabates si li calen, o qualsevol cosa molt més cara que tot això.
No conec ningú que li agradi ser pobre com una rata de sagristia, i que consti que no estic dient que els diners facin la felicitat, ni molt menys, però la misèria tampoc. Però si crec que les penes, amb diners, són menys penes, almenys així ho diu el refrany català.
Jo, de jove, era súper pobre. Però era jove i no negaré que sempre vaig tenir algú darrere meu que pagava el que jo no podia pagar, sinó no hauria fet ni la meitat de les ximpleries que vaig arribar a fer. Ara tinc cinquanta anys i segueixo sent pobre, sense deutes, però de calers pocs. Entre la pandèmia que ens va deixar sense treballar a molts, les poques i precàries ajudes que ens dona el govern, el meu gat que va agafar estrès i el veterinari em va passar una factura que crec em va deixar immunitzada de la COVID-19 de l’impacte… No hi ha manera d’estalviar un euro. I sort que encara conservo aquell àngel de la guarda que no m’abandona mai i encara paga alguna coseta.
Diuen que no és més feliç qui més té, sinó qui menys necessita. I segurament és cert. Però en el meu cas, ara mateix, m’encantaria tenir un piló de diners per gastar, regalar i malbaratar.
I si un bon dia m’adono que m’he equivocat, que el que he fet no era el correcte, «ipso facto» dono tota la meva fortuna a una ONG, a Càritas o als Nens de Sant Ildefonso (cantin el que cantin).
Per si algú té curiositat, en Rasputín (el meu gat) ja no està estressat, torna a estar feliç com un gínjol. Vaja, sembla que li hagi tocat «La Grossa» de Cap d’Any, o potser la Loteria de Nadal, que vaig sentir que n’havia caigut una bona part a Calella, oi?
