Dràcula… quina por!

Un dels privilegis del cinema és concentrar pensaments inequívocament terrorífics en llocs i dates concretes… Halloween, Elm Street, Dimarts i 13, Romania, Transilvània, els Carpats… DRÀCULA!…

De jovenet amb els amics vam veure el Dràcula de Christopher Lee al cinema Àncora,  a l’última sessió de tarda (que vam sortir de nit vaja)… Amb en Joan vivíem al mateix veïnat i anar plegats pels carrers foscs ens donava més valor… L’enllumenat d’aleshores era un fanal a cada cantonada amb una llum esquifida i que, amb una mica de vent, les ombres anaven d’aquí d’allà… Una nit per trobar-nos amb en Dràcula a qualsevol cantonada…

L’endemà, en Joan ens comentava a un grup d’amics que a l’arribar a casa seva (vivia al primer pis) la bombeta de l’escala no funcionava, o sigui que pujava a les fosques amb la mà a la barana de l’escala per no ensopegar… De sobte, al posar la mà, es va trobar amb una altra mà a sota la seva… (quan ho explicava es petava de riure)… I deia que havia fet un bot i un crit espectacular… Les mans es varen separar ràpidament… Un veí, el propietari de l’altra mà, una persona ja gran que baixava l’escala, va tenir igualment un ensurt important pel crit d’en Joan…

El resultat d’aquesta trobada “sinistra” va ser que finalment varen canviar la bombeta de l’escala…