Mans a l’obra
Deu fer ja més de quatre mesos que de sobte i sense mínima sospita vaig patir una sotragada que em va deixar fora de combat. De cop i volta, sense jo preveure-ho ni adonar-me’n, tots els meus plans i perspectives se’n van anar en orris i jo darrera d’ells.
Em vaig llevar un bon dia i passades dotze hores, o menys, vaig trobar-me de nou davant d’una nova perspectiva de la vida que jo pensava no veure mai més: sense parella, ni ofici ni benefici, un munt d’obstacles per resoldre i sentint-me la persona més desgraciada, miserable, desafortunada i un desastre sense remei. En definitiva, un absolut caos sense cap mena de solució.
Vaig passar-me quinze dies plorant per totes les cantonades i espatlles de familiars i amics. Tots em deien que el temps tot ho cura, però jo estava rotundament convençuda que d’aquesta no aixecaria pas el cap mai més.
I acabat el dol i la plorera, esgotada de lamentar-me i semblar una ànima en pena passejant la processó de Setmana Santa, se’m va acudir una idea per arreglar la dramàtica i patètica situació. Havia d’estar entretinguda i posar fil a l’agulla.
Tenia un estiu per davant. La meva situació econòmica em permetia no haver de treballar d’immediat i tenia un pis oblidat de propietat familiar que podia reformar, deixar de pagar lloguer i viure molt més bé.
I tal dit, tal fet! Em vaig posar mans a la obra!
Vaig armar-me d’un bon equip de paletes, lampistes i fusters….guixaires, pintors i «pladuraires» i apa! Vaig omplir l’escala d’homes i tot l’edifici de pols, caixes, plàstics i merda per donar, vendre i regalar.
Passats dos mesos entrebancant-me amb rajoles, relliscant entre un mar de sorra i polsim, ensopegant amb tubs, galledes i un munt de porqueria, un bon dia vam acabar.
I tal com s’ha dit sempre, “per obrir una porta, s’ha de tancar una finestra”.
A quatre grapes i plena de nyanyos, vaig començar una nova etapa de la meva vida. Vaig tornar a aixecar-me, respirar a fons, armar-me de forces i valor i recordar-me que la vida segueix. I aquesta vegada seguiria i seria per millor.
De moment, el gat ha embogit de felicitat: té una terrasseta, pren el sol, ha après que existeixen ocells, que de vegades plou i no li agrada mullar-se i que hi ha dies que bufa vent de tramuntana.
Jo he après moltes coses també, a no queixar-me tant. Sincerament em fa vergonya admetre que sovint no valoro el que tinc. Salut, una feina millor que la que tenia. No em falta de res i gent que m’estima.
Em sembla que si demano que em toqui la primitiva, sotmetre’m a operacions d’estètica per semblar qualsevol cosa menys «jo», tenir un marit guapo, milionari i que no em foti les banyes ja seria per condemnar-me a pena de mort!
La vida és com el «Dragon Khan»: un camí que sembla molt llarg de recórrer i resulta que s’acaba en un obrir i tancar d’ulls. Un camí ple d’obstacles, entrebancs i problemes per resoldre. Una cascada d’alegries, abraçades i emocions per gaudir. Un sender desconegut que de vegades fa por d’avançar i, alhora, és impossible de recular. Una excursió sense previ preparatiu ni provisions per emportar. Ni Google Maps ni brúixola ni trajectòria preparada.
Un viatge que sols uns afortunats hem tingut l’oportunitat de fer. Imagino que per això vam córrer tant: per ser el primer espermatozoide a fecundar l’òvul fantàstic que ens convertiria en éssers humans.
Doncs bé, aquí estem. I ara toca viure, amb tots els alts i baixos que això comporta. No hi ha mal que cent anys duri, ni bo tampoc. Benvinguts a la millor de les muntanyes russes que hagin vist mai. Però aquesta vegada, sense arnés que els subjecti ni cinturons per no caure.
No tinguin por, la descàrrega d’adrenalina val la pena. I si cauen a la primera baixada, potser no cauran a la segona i segurament a la tercera se la fotran de ple! De la quarta, cinquena i sisena no cal parlar-ne ara.
Hi ha mil motius per viure, mil i mil milions més ! I un bon dia marxem i la vida no ens l’acabarem!
L’ésser humà no té la capacitat de ser feliç, però al menys ho ha d’intentar. O sigui, que quan cal, mans a l’obra ens hem de posar!
