Els anys cinquanta (XXII): festes i commemoracions (VI)
Entrem a la Setmana Santa d’aquells anys i cal fer un afegitó al tema de les palmes i palmons. Ens vàrem oblidar de citar com a artistes de fer palmes, fins i tot n’ensenyaven, a les Germanes Martí (les esparteres del carrer Sant Joan) i una particular, la Sra. Gibert de Feliu, que ens diuen tenia molt bon gust. Gràcies als que ho han aportat.
Les palmes i palmons es reservaven per portar-les aquests dies als monuments de les diverses esglésies i capelles, que es guarnien el Dijous Sant. Prèviament, era costum arrancar o demanar una full de palmó per fer-ne una creu i posar-lo darrera la porta de l’entrada. També unes fulles del llorer beneit, deien que eren per foragitar els mals esperits (dimonis). No deixa de ser una superstició cristiana de bona fe. Costums que venien de molts anys. La resta del llorer, pel rostit. Aquestes coses fan pensar en aquell lord anglès que al preguntar-li si creia en els fantasmes contestà “no, però els hi tinc por”.
A la Setmana Santa, tots els dies són qualificats de sants: Dilluns Sant, Dimarts Sant, etc. El primer dia, el dilluns, s’acostumava a fer el “sal pas”. Consistia en què un capellà, generalment el vicari acompanyat d’escolans, tots amb sotana i roquet, portaven sal remullada que llençaven a les façanes per beneir a tots els que entressin i sortissin de la casa, tot resant en llatí. Explicat pels vicaris tenien moltes anècdotes, des del propietari que no volia que li embrutessin la façana fins els que es queixaven perquè el grapadet de sal no s’havia quedat enganxat.
Les palmes i palmons es portaven a l’església per compromís o a la més propera, això feia que els escolapis tinguessin abundància de palmons al ser col·legi de nens, mentre la companyia de Maria, les monges del carrer Sant Pere, que era de nenes, moltes palmes. No en faltaven a l’església parroquial, a la dels frares i fins i tot a les capelles de Sant Quirze, Hospital, de les josefines i el Cementiri.
Els tres primers dies de la setmana eren laborables i s’anava a col·legi. El dimecres o a primera hora del dijous apareixien els estiuejants que venien a passar els cinc dies de festa. Revivíem amb ells l’estada d’estiu sense anar a banyar. El dijous, el divendres i fins a les 3 de la tarda del dissabte, eren de dol i recolliment. Es va prohibir anar amb bicicleta. Una ocurrència del Sr. Jaume Marxuach seguida per l’alcalde. Aquest senyor, que va fer moltíssimes coses bones per Calella, també tenia les seves dèries. Aquesta que hem esmentat i la de no deixar seure a la barana del passeig era una altra, així com que li molestava la fortor de la cort de vaques del “moliner de bous”, davant l’estació. En els seus escrits a Estela, titulats “Una notícia, un comentari, una il·lusió”, aconseguia coses com aquestes, encara que les vaques varen continuar. El que es considerés acabava el dol a les tres de la tarda del dissabte motivava que alguns cafès on es jugava a cartes els jugadors esperessin asseguts l’hora per començar a repartir. No hi havia cine a excepció, alguns anys, de pel·lícules de contingut religiós. Va ser passada varies vegades “El Judas” d’Antonio Vilar, basada en la passió d’Esparraguera. L’any 1956 es va estrenar “Los diez mandamientos”, pel·lícula autoritzada per Setmana Santa. Al cap d’un parell d’anys es va passar al cine Ancora i, segons ens va explicar l’empresari, va ser l’única vegada que no va poder llogar un film i va haver d’anar a percentatge. Tal era l’èxit assegurat per la pel·lícula aquests dies.
El Dijous Sant es feia ofici al matí fins l’any 1955, que es passà a la tarda. Després de l’ofici, es desvestien els altars i es feia el monument. Els monuments es visitaven per la tarda i era un seguit de persones anant d’una església o capella a l’altre. A més, tal com deia un amic, pel carrer també es veien monuments. Hi havia una tradició, passar a veure les escenes de la passió que muntava la Maria Font (Maria Serena), en un baix del carrer Jovara entre Romaní i Bartrina. Utilitzant les mateixes figures del pessebre, fetes per ella mateixa de fang i paper, amb una bona fe admirable. Sempre ens van semblar de mal gust algunes rialles o comentaris. A ella fer-ho la satisfeia i buscava ajuda econòmica, que no es podia escatimar al veure una casa amb el terra sense enrajolar.
A la tarda es feia a les esglésies l’ofici de tenebres. Anaven apagant els ciris d’un en un fins arribar al darrer i, quasi a les fosques, es muntaven un seguit de remors amb les mans picant els bancs i algun bastó que es portava. D’això se’n deia anar a “matar jueus”.
La processó del Dijous Sant sortia amb penó i el portant tornava a fer-ho per Corpus. Sortia a les 9:30 del vespre. Moltes cases muntaven llums per il·luminar el carrer i es posava el domàs al balcó -a algunes cases era un cobrellit-. Sortien els misteris i fins que es va suprimir l’any 1955, hi anava més gent que a la de l’endemà. De les processons ens estendrem a la propera columna.
Com a final, no podem deixar de referir-nos a la costum de fer bunyols a les cases. La barreja de farina, sucre, ous (amb la clara o sense) i llevat, es feia una pasta adobada amb saliandra i matafaluga, que fregida amb oli ben calent i utilitzant una cullera, donaven formes capritxoses i d’exquisit gust un cop ensucrats. La manera de fer la pasta era original de cada casa. Hi havia qui al fer-la i deixar-la reposar els pujava tant que sortien de l’atuell (cassola en general) i es vessava per damunt la cuina. S’acompanyaven els bunyols de Setmana Santa amb vins secs o dolços, de l’estil Jerez (que es venia a granel) o vins propis de qui en feia collita. Es degustava el de la bota del racó. Vi de gran qualitat fet amb raïm escollit, seleccionat i manipulat per separat.
