Temps d’alliberament, per a qui? (I)

Aquella albada era diferent, molt diferent, era una crua matinada d’hivern. Era el final del gener de 1939 a Calella, semblava que el sol no volia sortir, semblava que el sol també tingués por.

Despuntava un nou dia d’incerteses per a uns i d’esperança per uns altres, era el resum d’uns fets del resultat d’enfrontament fratricida de tota una dècada d’il·lusions per a uns i de malsons per uns altres.

El poble estava en silenci, de tant en tant se sentia al lluny remors de motors, crits esvaïts de gent, uns pocs ordenant el camí que la rereguarda enfilava per una marxa sense retorn cap a l’exili i també amb un destí incert fugint de l’avanç de les tropes franquistes que els feien recular amb el regust dels vençuts i amb la desesperança de buidor, fracàs i pensant per pocs amb una tornada futura i així apaivagar el seu malson. Els líders molts marxaven també, però d’altres es quedaven esperant la seva sort. Però tots entenien el seu compromís de manera de defensar-la de la derrota i també esperaven per aturar-los una bala perduda en el seu pit.

Un silenci aclaparador emmudit per la por i l’esperança que depenia de cada casa marcada per segons quin signe en el temps passat i que ara es feia present per a cadascun, feia d’aquella matinada amb designis incerts.

Baixant al costat del Far, doncs el túnel estava dinamitat, part esmicolat per entorpir l’avanç dels nacionals, una última columna de combatents al costat de gent civil que fugia de les forces feixistes eren els últims vestigis del govern republicà que acabava així de reflectir les misèries d’aquell enfrontament com a perdedors.

Un d’aquells integrants de la última columna, veí de Calella, a mida que s’acostava a la seva ciutat sols pensava en acomiadar-se de la família i també de la seva estimada amb la dèria de trobar-la com fos i intentar que l’acompanyés, però no seria fàcil el que pretenia en el poc temps que disposava de la seva decisió de marxar a França. Malauradament els seus intents varen fracassar, però deixava el seu testimoni amb un jurament de tornada i que el destí diria l’última paraula per ser realitat.

Ja era al captard d’aquell 30 de Gener amb una fredor estranya on una nova nit s’atansava com a presagi de nous esdeveniments que un nou dia portaria a cavall de records, sentiments i de venjances.