Festes i commemoracions (XV): Festa Major petita I

Passat el Corpus ens arriba la Festa Major de Sant Quirze i Santa Julita. Festius el 16 i el 17 de juny, o segons anés el calendari, el 15 i 16, i fins i tot el 18. Tradicionalment dos dies.

Són els patrons de Calella i en llenguatge actual diríem que són un sants “okupes” des de fa temps de la capella que tenen dedicada al carrer Bartrina amb Jovara. Fou el 1820 quan aquesta capella dedicada a Sant Elm es va adjudicar a Sant Quirze i Santa Julita. Sant Elm era considerat protector dels mariners i pescadors. Potser per això era el resplendor blanc-blau, d’origen elèctric-atmosfèric, que  algunes vegades sortia de la punta dels màstils dels vaixells, l’anomenaven Foc de Sant Elm. Hi havia un retaule gòtic desaparegut el 1936 a mans dels iconoclastes-revolucionaris.

Historiadors situen a aquesta capella un ex-vot de molt valor artístic, una nau en miniatura, la Coca que va desaparèixer i va aparèixer al museu marítim de Rotterdam. Els mataronins la situen procedent de l’ermita de Sant Simó. Sigui d’on sigui, el cert és que la tenen als Països Baixos, de soltera Holanda. Ara hi tenim una reproducció feta per l´artista calellenc Josep Gras.

Es notava que s’acostava la festa major pel moviment  d’atraccions que muntaven dies abans al passeig. Ho feien al quart passeig arran de barana, de quiosc a quiosc. A sota de la barana, solament hi muntaven el circ i l’envelat i no era cada any. L’espai de les drassanes Turró fins la màquina dels pescadors estava plena de bardisses -hi anàvem a caçar papallones- i a partir del desaigua del carrer Sant Joan la sorra tocava la barana. Recordem que a l’espai més ample junt al quiosc López (ara El Paso) posaven els “cotxes de xoc” -trigaven dies a muntar-, després els “caballitos” i les “cadiretes”, les barques petites i més grans amb el seu fre de fusta a sota de la barca. Les parades de tir, una xurreria i, a continuació, les fires amb el seu aire de tenda de lona militar, on s’oferien múltiples classes de joguines i objectes de regal. Embadalien els petits que desfilaven de la primera a la darrera.

Amb els anys es feren algunes variacions. Recordem el cotxes de xoc a la part on hi ha el monument de la Sardana que després va quedar lliure per fer els concerts. Cal recordar els trens petits, un del model clàssic i un altre anomenat “autovia del Vallés”. Els dos anys a venir varen transformar-se en el tren de la bruixa, amb tant èxit que subsisteix. El circ muntava a sota mateix de la barana Circo Royal i Canada Circus, que crèiem era el mateix propietat dels empresaris Amorós i Silvestrini, un any un i el següent o per La Minerva l’altre, feien dues o tres sessions al dia.  Eren força entretingudes, amb actuacions de gossets, cavalls i fins i tot elefants, funambalistes i gimnastes espectaculars, els pallassos clàssics (cara blanca i el del nas vermell). Resultaven bons músics i acabaven amb el arriscats trapezistes. L’envelat els anys que es muntava davant del carrer Sant Josep amb la xurreria de la Vd. Pi just a l’entrada. En aquesta xurreria vàrem començar a menjar patates fregides fines, presentades en unes paperines estretes de colors que mai hem sabut si varen tenir tant èxit per bones o pel gust de fer petar la paperina un cop buida.

Repassem les diversions de les atraccions i fires. Amb els cotxes de xoc vèiem com passaven a buscar el val comprat, saltant d’un cotxe a l’altre. Més endavant varen sortir les fitxes de plàstic que, introduïdes en una ranura, facilitaven la marxa. Era típic veure el virtuós del volant circular marxa enrere i els que envestien sense miraments a la part de darrera fent girar el vehicle. Moltes noies es posaven al voltant de la pista i les convidàvem a pujar relacionant-nos amb les petites trompades.

Les parades de tir tenien vàries especialitats per disparar amb escopetes d’aire comprimit, que el carregaven doblegant el canó. Es disparaven balins contra les boles que al caure donaven una puntuació, justificada amb vals. També tenien una part d’objectes lligats amb unes tires de paper arrugat per disparar unes fletxes petites amb plomes d’espart acolorit. Costava molt aconseguir tallar del tot la cinta de paper. Una anècdota personal amb el cosí Josep Maria Nicolau. Estàvem tirant a les boles a la parada de Manuel Benito quan al costat nostre es va posar a tirar el jugador del Barcelona, Evaristo. Li va fer curiositat veure que en fèiem caure moltes i ens va convidar a fer una competició amb molts balins que va pagar ell. Resulta que estava a Sant Pol recuperant-se d’una operació al genoll i l’acompanyava el metge, creiem era el doctor Cabot.

Les xurreries oferien xuixos i bunyols amb crema, els xurros que compràvem amb les mesures clàssiques ja superades de “mitja lliure” etc., també les patates fregides, (ara xips) que abans hem mencionat.

Una atracció curiosa fou una parada rodona, en la que giraven uns avions penjats que portaven una bomba amb punxa i que al rodar els participants per mitjà d’un interruptor feien caure la bomba sobre el seu tauler de punts. Sempre ens va semblar perillosa l’atracció, però no recordem cap accident.

Amb el sucre fet cotó fluix a base de voltes i les pomes caramel·litzades en vermell, teníem juntament amb unes pilotetes que portaven una goma elàstica, les característiques mínimes i  tradicionals de la fira de festa major.