Els anys cinquanta (XXXIII): festes i commemoracions XVII

2023-09-26T12:13:23+01:0026/09/2023|

Passada la Festa Major Petita, se’ns presenta l’estiu. Els exàmens als col·legis i dues festes que aquells anys es celebraven força: de Sant Joan a Sant Pere. Aquesta era la dita utilitzada per la pagesia que tenia les muntanyes del voltant de Calella (a Pineda i Sant Pol també) plenes de ceps per fer el vi de la terra. De Sant Joan a Sant Pere se’n ensofraven els ceps per protegir-los. Eren vàries les cases que feien vi. En arribar setembre, la verema i en els seus cups es trepitjava el raïm -operació que en algunes cases hi participava el veïnat-. Deixar-lo fermentar i embotar-lo. Una branca de pi indicava que aquella casa es venia vi. El conegut com vi de la terra. Degut a la humitat, no solia ser molt alt de graus. Hi havia qui posava vi bullit. I per Sant Martí, fibla la bota i tasta el vi. Al llarg de la dècada van anar minvant les vinyes, substituïdes per garrofers (els pagesos tenien cavalls) i per maduixers. Aquella varietat de maduixa, fressó anomenada a Calella, era molt dolça però poc resistent al viatge.

Els exàmens als col·legis de primària (no s’havia inventat l’EGB) tenien el seu perquè. A les nacionals (la carretera) no en feien. Els escolapis i monges hi donaven una certa solemnitat. Es muntava una taula de tribunal examinador (unes taules tapades amb domassos). Els escolapis a la classe gran anomenada “la peça”, diversos “padres” escoltaven com l’alumne es desempallegava. Cal remarcar que en ser exàmens orals, estimulaven l’expressió. Els escolapis varen arriba a muntar unes anades a Barcelona, al col·legi Sant Anton, per donar-hi més solemnitat. Acabats els exàmens, venien les llargues vacances. No començàvem el col·legi fins a primers d’octubre. En general, el dia 2.

Anem a les dues  “verbenes” (revetlles). La de Sant Joan als Pins, excepte l’any 1959 que es va traslladar al Passeig de Mar. S’adornava el parc amb llums de colors, funcionava el sortidor amb canvi de colors. Begudes, cargols picants i xurros. Foguera i focs artificials de la casa Estapé (molts anys proveïdors del focs a la verbena i festa major), així com adornaments de Viada de Mataró. Pista de ball amb taules reservades a la part de baix sobre l’avinguda del Caudillo (carrer del Parc) i ball també a la pista dels gronxadors, amb la mateixa orquestra, però d’esquena. Hi havia la pista popular, on és ara la pista de basquet. Es feien sardanes al Pati de l’Ós (l’anomenaven el “bosque de pinos”?, i  varen tenir queixes per poca llum. L’any 1958 es passen les sardanes a l’espai del ball popular, que queda suprimit. A partir d’aquest any, se substitueixen els focs per una traca. El temps no sempre acompanyava i algun any la nit fou fresca i algun altre la pluja molestava, però mai es va haver de suspendre. Era una festa organitzada per “Educación y Descanso” i patrocinada per l’Ajuntament. No tenia la distinció de la “verbena d’agost”, perquè encara no hi havia la colònia “veraniega” (ells mateixos ho posaven). No havien arribat, els nens estaven amb exàmens. Era una vetllada molt calellenca acompanyada de gent dels pobles veïns, molts d’ells treballadors de les fàbriques.

Fem una consideració comparativa. Focs artificials i foguera al mateix parc. Mai hi hagueren problemes d’escampada de foc, com tampoc a les múltiples fogueres que s’encenien a la platja, i varis carrers encara no pavimentats. Ara vàrem arribar a llegir que la foguera al Passeig de Mar era l’única “autoritzada” i la vigilava un amb una mànega. Com han canviat les coses. Comencem a creure el que un dia em va dir un conegut: “ Abans (volia dir abans del 75) no podies dir res però feies el que volies, ara pots dir de tot però no et deixen fer res”. Ja hem fet la comparació.

Aquells anys va començar a voler implantar-se la diada del enamorats per Sant Valentí. Un escrit de Quirze de Vallderoure ho comentava així: “La nit de Sant Joan és la nit de l’amor, no Sant Valentí en una diada freda del febrer.” Ho rematava dient: “La mil·lenària tradició de les nostres velles terres l’ha empapada d’una frapant barreja de paganisme i devoció cristiana, de poesia suau i d’exaltació dels sentits”.

La festa de Sant Pere era pròpia dels pescadors, que tenien l’ofici a la parròquia amb la presència de la imatge del sant. Durant el dia, sardanes i concerts. La nit abans, a la petita esplanada darrera el quiosc López (ara El Paso) on hi han gronxadors i queda davant la casa del gremi -casa que el 1955, l’Ajuntament va retornar als pescadors-,  teníem la “verbena”, acompanyada de fogueres a la platja i adornat l’espai amb estris de pesca, xarxes, rems, nanses i algun palangró. Per tot el voltant hi havia cadires reservades als pescadors i familiars. L’orquestra, en general La Llevantina,  situats en un entaulat arran la paret del gremi, tocava els balls. El quiosc col·laborava a la festa i posava taules per servir begudes. Tenim d’aquesta “verbena” un record molt especial. Vàrem debutar a ballar, amb la poca gracia pròpia de l’edat, practicant uns moviments que ningú ens havia ensenyat. La noia estava igual i la nostra sorpresa fou quan al demanar-li per ballar ens digué si, i apa a moure’ns davant el reguitzell de mirades. L’any 1959 va desaparèixer aquesta “verbena”, les sardanes i el concert. Per remarcar la festa, els veïns del carrer Sant Pere varen fer una foguera monumental a la part de dalt del carrer.

Comparteix el contingut!

Go to Top