Deixeu-me parlar en la meva llengua!
Estem vivint moments històrics a Espanya. Ara sembla que ja es pot parlar en les llengües cooficials al Congrés. Una fita històrica, se’ns dubte. Però aquest fet no ha agradat a totes ses senyories. Els del PP deixen clar que la única llengua, la important, és el castellà i que les “altres” són regionals i que són parlades per persones que ho fan per molestar. Pel que fa als de VOX, un paripé dels seus habituals per mostrar el seu supremacisme lingüístic. Res de nou sota el cel de Sepharad.
Però a mi m’agrada pensar que el fet que ara ens ateny no fa sinó posar de manifest allò que diu l’article 3 de la Sacrosanta Constitució espanyola del 79. De primer, mirem que diu l’esmentat article.
Article 3
- El castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la.
- Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives comunitats autònomes d’acord amb els seus estatuts.
- La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció.
La primera observació (punt 1) és que tots tenim el deure de conèixer-la (que ja complim), però, atenció, el dret, que no la obligació, de fer-la servir. Per tant, allò que alguns diuen que hem de parlar espanyol perquè estem a Espanya…, doncs no es ben bé així. L’hem de conèixer i ja ho fem…, però si no la volem parlar, podem no parlar-la. Una primera cosa interessant per tancar les boques dels supremacistes lingüístics.
La segona observació (punt 3), és que els pares constituents van entendre que les diferents modalitats lingüístiques són un patrimoni cultural i que, com a tal, s’han de RESPECTAR i PROTEGIR. Ves per on, tot el contrari que defensen el PP, VOX i el gairebé extint Ciudadanos. Perquè això de respectar, quedar clar que no ho saben fer…, o no els interessa fer-ho de cap de les maneres. Molts i clars exemples els patim molts catalans, bascs i gallecs a l’hora de viure en la nostra llengua en els nostres territoris. Encara hi ha molt nacionalista espanyol que només vol que parlem en “cristiano” (espanyol per aquells que no captin l’eufemisme).
I amb el tema de la protecció…, doncs queda clar que res de res. Començant pels jutges més ideològicament propers als partits de dretes -que no són pocs-, que fins i tot s’atreveixen a dir en quin percentatge s’han de donar les classes en una llengua o en una altra. I, és clar, pels polítics de dretes, la paraula “protegir”, relacionada amb les llengües cooficials, els sona a ciència ficció.
Per tant, el que està passant al “Congreso de los Diputados de España”, s’emmarca perfectament en l’esperit que mostra aquest article 3 de la Constitució espanyola. Article que sembla que pels patriotes espanyols -molt espanyols-, no existeix o que cada vegada que llegeixen la carta magna -si ho fan-, se’l salten, ja que els provoca una urticària ideològica inacceptable per les seves ments acotades a la “España grande y libre”…, libre d’altres llengües és el que els agradaria.
Acabo. Avui celebrem una petita victòria en relació als nostres drets lingüístics…, però crec que no m’erro si dic que encara queda molta pedagogia per fer dins els diferents àmbits del tradicionalisme més ranci de la terra de pell de brau.
Felicitem-nos per una vegada en la lluita pels nostres drets!!
