Les llengües d’avui, béns a protegir
Tota comunitat s’organitza per comunicar-se amb sistemes i costums que la fa diferent. Això es concreta en la seva parla que ve de lluny i evoluciona al llarg de la història. Veiem com milers de parles autòctones han desaparegut per canvis socials, polítics i de força quasi sempre per fets aliens i també caïnites en el seu propi desenvolupament. En el cas de les llengües que han sobreviscut al pas dels temps i que es parlen avui dia, i em refereixo a la nostra Península -tret del basc, una de les parles més antigues a Europa- la resta son romàniques provinents de la seva arrel materna, el llatí. Segur que resistències d’oposició n’hi va haver per raons de preservar cultura i llengua d’aleshores dels poblaments autòctons, que anaven lligades també a l’immobilisme i l’orgull per contrarestar la vinguda forastera, ja que això es pot considerar com a cosa tant cabdal com és la identitat d’un poble.
Sempre ha estat la llengua el primer fet i també la primera frontera d’una comunitat per defensar la seva cultura. Fet interessant a les albors de la nostra època per part de l’invasor romà, portador del llatí. Una norma estesa per ells amb les seves conquestes, amb el cop psicològic que suposà, fou el deixar que les llengües autòctones continuessin sense prohibició, sabent però que les avantatges d’un lèxic més modern que comportaven informacions i coneixements nous de tot tipus forçarien la seva adopció, esperant que la lògica en el temps, al final, donaria els seus fruits i amb aquests canvis també comportaria una nova manera de viure. La tècnica emprada amb aquesta conversió va ser no alçar fronteres de comunicació i així guanyar la seva adopció per la via de la lògica, sent el llatí peça fonamental per a la seva unitat política i de comunicació amb la República Romana i després amb l’Imperi.
Aquest fet es pot donar ara en formes diferents però amb un fons similar, i que pot generar dubtes amb el català, ja que al llarg de l’historia així ha succeït amb les llengües “minoritàries” amb la seva desaparició a llarg termini. La majoria dels pobles europeus no han estat absents en aquesta conversió-desaparició amb aquest gresol de parles que en el seu temps representaven la defensa dels fets locals. La parla i la cultura feien de frontera, eren bàsiques per establir la diferència i també per la protecció del poble.
Avui, els mitjans de comunicació dirigits en el seus ens per l’explotació comercial són, amb les seves multinacionals, els nous conqueridors moderns dels territoris amb tendències d’addicció i promocionant canvis de vida. Però la seva comunicació es fa en base a la selecció de parles majoritàries i esteses arreu del món. És el cas de l’anglès i el castellà en el món occidental, que aglutinen a milions de persones. Això s’esdevé per un sentit pràctic i fan que aquesta massificació lingüista estigui al servei del seu interès, sigui comercial i de retruc polític.
Sols la política pot protegir amb lleis la cultura i la parla local per la seva salvaguarda perquè no s’arribi a produir la seva desaparició. Però si anem cap una globalització, poques llengües sobreviuran com a eines d’ús. El repte futur és com ho fem o, millor dit, com ho faran perquè la història no segueixi el seu camí amb la seva pràctica, ja que els homes des dels seus inicis han fet servir les eines més adients i còmodes per el seu servei.
Cal estar atents sense caure en falses demagògies i que aquest fet de protecció no serveixi per separar i aïllar-nos. Si entenem aquest nou temps que ens toca viure tot i l’abast que ens pot donar, si fem bé la seva interpretació, pot ser enriquidor per a cada comunitat al llarg del temps. Els seus pobles, al final, seran els que decidiran el resultat.
