El porquet
Les converses que tenim de vegades poden arribar a ser d’allò més absurdes, gracioses, sinceres i realistes, “tal com raja”, en diem els catalans. I així va ser ahir en una taula, asseguts els de sempre. Vam sortir una amiga i jo a parlar de guardioles, malgrat jo recordi que parlàvem de la recepta del “fricandó amb bolets” cinc minuts abans. Sincerament, puc presumir de tenir unes amistats que s’adapten a tot i a tothom. A l’estiu bevem molt degut a que fa molta calor i no ens volem deshidratar, i a l’hivern bevem més perquè fa fred i ens hem d’escalfar. La bona conversa està assegurada. I a parlar del “porquet” vam anar a parar.
Aquella figura del “porquet”, famosa arreu, que tots vam tenir una o més vegades, amb una ranura al llom on “representava” que hi havíem d’anar tirant monedes o bitllets fins a omplir-la. Aprendre a estalviar, o sigui, no malbaratar, en imperatiu.
Vam tardar menys de vint segons a explicar-nos mútuament les mil formes en les que vam posar potes amunt aquell animaló, sacsejant-lo de mala manera, burxant-lo amb unes pinces per tal de recuperar els calerons i acabant rebotint-lo contra terra o paret. I finalment reconeixent que el primer que aprens a fer, automàticament acabat el procés de matar el pobre marranxó, és mirar primer si té un forat i el tap de goma per obrir-lo d’una forma més ràpida i menys dramàtica.
D’això que explico deu fer uns quaranta anys; si ho féssim ara acabaríem a la garjola per “simbòlic maltractament animal”. I que consti, ella té gossos i jo un gat. Però que ni l’una ni l’altra érem de farcir el porquet va quedar clar!
A mi em fa molta gràcia quan veig gent súper preocupada per tenir diners per pagar-se una residència quan estiguin a les últimes de “San Quintí”, en diuen a casa meva, i no sé què hi té a veure la “Batalla de San Quintí” amb la vellesa. Una batalla lliurada entre espanyols i francesos al 1557 que va acabar en una massacre i la victòria de Felip II commemorant el fet amb la construcció de “El Escorial”.
Flipa mandarines! Però segur que alguna explicació hi haurà.
Jo sempre els contesto que si tan sols fos una qüestió de diners, els carrers anirien de gom a gom d’ancians morts de fred, de gana i maleint el món. No vull ni pensar-hi! I la veritat és que jo no en veig ni un. Està clar que algú paga. I que per això paguem impostos. I mai sabem com acabarem. No cal obsessionar-nos per estalviar. Jo diria que venim a viure i no preocupar-nos en excés de com acabarem. El final no el decidim nosaltres, nosaltres decidim el del “porquet”, aquest sí!
I és clar que jo aquest any no trencaré el porquet; ni jo, ni molts d’altres. I no serà perquè ens haguem tornat més estalviadors i assenyats, no, no. És perquè aquest any no tenim ni guardiola ni res per tirar-hi! Jo ja m’ho he gastat en un casc que m’encanta. I els recomano que, per poc que puguin, es donin un caprici, per petitíssim que sigui.
De vegades cal. Fa pujar l’autoestima, et fa sentir bé, és una sensació sempre agradable i diuen que allarga la vida o va bé pel colesterol, o fins i tot et treu deu anys de sobre. Ara no ho recordo exactament.
Però si ho volen esbrinar, el porquet hauran de trencar….
