El cinema i el turisme
Sembla que estem tots d’acord que Calella, als anys cinquanta, amb la vinguda del turisme principalment alemany, va provocar una transformació molt gran: la substitució progressiva de l’economia fabril del gènere de punt cap a l’hostalera i comercial.
Posarem un exemple molt clar: un treballador d’una màquina de fer mitges venia a cobrar un setmanal d’unes 350 pessetes. Aquest mateix se’n va a fer de cambrer a un bar i aquest import quasi se’l treia diari, gràcies a les propines. Els més desperts ràpidament es varen abocar a servir al turisme.
Això va representar una fama per la Calella dels alemanys, guanyada a pols per la iniciativa privada, arriscant molts el que tenien i el que no tenien. També hi hagué qui no compartia l’eufòria, els molestava el turisme -sembla que ara n’hi ha més- però, en general, a la majoria ens agradava l’ambient perquè creava riquesa. Poc ens varen ajudar de fora de la ciutat, exceptuant els crèdits que els bancs varen concedir, fins al punt que havent estat la població que va construir més places hoteleres d’Espanya, poca repercussió mediàtica vàrem tenir. Potser no la necessitàvem.
Fins els anys seixanta, el turisme no va ser motiu de realitzacions cinematogràfiques, diríem fins que les productores, guionistes i directors varen reparar en el fet del que representava per les poblacions que en rebien i com es desenvolupaven. Així varen aparèixer un munt de pel·lícules rodades a la Costa del Sol, Màlaga, Torremolinos, Marbella, i també Benidorn, etc., La que considero més representativa és “El turismo es un gran invento”, interpretada per Paco Martínez Soria, on sortien tots els tòpics, però eren les fantàstiques realitats del turisme. Era allà, no aquí. Aquells anys no es va filmar cap pel·lícula a la Costa Brava i, per extensió, a Calella o Salou. Cal dir una petita excepció: a Tossa de Mar es va filmar, el 1951, una pel·lícula mediocre, “Pandora i el holandés errante”, amb Ava Gardner, James Mason i Mario Cabré -emparentat amb família calellenca-, que va tenir fama degut al comportament d’Ava que va forçar la vinguda del marit, Frank Sinatra. Els tenim a la foto adjunta a Tossa.
Altres realitzacions, tenim “Los pianos mecánicos” (Los Organillos) sobre una novel·la francesa, filmada a Cadaqués, batejat amb el nom de “Caldeya”. Això va fer que alguns el volguessin confondre expressament amb Calella per l’ambient de disbauxa que pinta el film. Una anècdota personal: el 31 d’agost de 1966, sortíem de Bilbao quatre alferes de milícies que havíem acabat les pràctiques. A dins el tren, se’ns presenta identificant-se el policia del tren i ens ve a saludar per ser oficials (com funcionava el servei d’informació) i al comentar que era de Calella va i diu “ah, del pueblo de la juerga que sale en Los Organillos”. La pel·lícula i la novel·la havien fet la feina.
El cinema català o fet a Catalunya res, únicament l’aportació d’una pel·lícula de lluïment de Joan Capri, “Baldiri de la Costa”, fins que a mitjans anys seixanta Josep Mª Forn realitza “La piel quemada”, un guió fet per l’experiència de veure tantes obres a Lloret de Mar, mentre filmava “La barca sin pescador”. Les obres eren pel turisme i plasma molt be les duresa de la vida dels treballadors i família que venien d’Andalusia o Extremadura a treballar a la construcció. També l’ambient que veien. Em cal remarcar que aquesta pel·lícula de Forn -descendent de calellencs- va ser presentada en sessió de pre-estrena al “Cine Ancora” a les Festes de Primavera de 1967, amb la presència del director i artistes.
Recordo una pel·lícula espanyola, de Pepe Isbert, on discuteixen el perquè venien tants turistes a Espanya. Diuen: “Los turistes vienen principalmente unos a Madrid porque es la capital, otros a la costa para tostarse al sol y el resto viene porque les da la gana”. Englobem Calella en els supòsits segon i tercer. Així va anar la cosa. (Continuarà)
