Òpera – concert o directe?

L’òpera m’atrau des de molt jovenet… A casa hi tenia el pare i el meu germà que n’eren molt aficionats… Per això no és estrany que, quan per Internet puc escoltar i veure àries i peces interpretades per orquestres i cantants famosos actuals o mítics ja desapareguts, m’hi enganxi… No fa pas gaire que vaig veure, en un blanc i negre (molt malmès) i escoltar (no pas gaire bé), una interpretació de Gianni Raimondi de l’any 1965… Em va sorprendre, perquè aquest tenor va ser el primer que vaig anar a veure, de lluny (potser un quart o cinquè pis) al teatre del Liceu, a finals dels 60, amb els companys del despatx de la fàbrica de pastes Saula de Calella… Ara no recordo el nom de l’òpera (potser Rigoletto?) però si del tenor… Per cert, que les interpretacions millors són les enregistrades directament de les representacions, on s’hi veu tota la sensibilitat que traspua el clima i ambientació de la història… Als concerts potser els intèrprets donen preferència a la tècnica vocal i potencia de veu, tota vegada que no duen a sobre el cansament ni el nerviosisme de tota una partitura operística sencera… Llavors hi trobo a faltar aquella passió escènica, aquells registres dramàtics o alegres que donen la llibertat de personalitzar i matissar més les seves interpretacions i els moviments dels escenaris teatrals i, sobretot, la vivència directa de les històries… Els hi trobo a faltar aquell “punt de sal” que només els hi pot donar el públic del directe escènic… De tota manera, gaudeixo tant de les figures actuals, com de les que escoltava en disc als anys 50, 60, 70…

L’any 1976, el meu germà va anar al Liceu a veure un “Otelo” interpretat per Plácido Domingo… Jo volia un autògraf i vaig reproduir una foto seva de La Vanguardia… El meu germà el va anar a veure al camerino i aquest és el seu autògraf…

Colo, dimecres 29-setembre-2021