Montse Cusell: “Quan agafo la càmera, se me’n van tots els mals”

La fotògrafa Montse Cusell Vidal tanca la botiga de fotografia del carrer Sant Josep per jubilació, després de ‘tota una vida’ treballant càmera en mà. Confessa que ha estat feliç i qualsevol que l’hagi vist, a casaments, en actes diversos, a l’estudi retratant petits i grans, sap que és veritat, s’ho passava bé, li agradava la feina de ser fotògrafa.

De fet, la Montse ha fet tot els papers de l’auca a la fotografia: de començar posant carrets de pel·lícula a les càmeres quan tenia deu anys, a fotografiar artistes com l’Eugenio en els seus espectacles i captant l’instant del primer petó dels nuvis acabats de casar. Fins i tot va estar a punt de col·laborar amb l’agència EFE com a fotògrafa d’esdeveniments. A final, però, va decidir quedar-se a l’estudi i fer fotos de casaments, batejos, comunions i reportatges.

Fa uns dies li vaig dir que podíem fer una entrevista, perquè tancar un estudi fotogràfic que es va obrir fa seixanta anys, em va semblar que era notícia. I m’he proposat fer aquesta entrevista com un recorregut de què ha significat ser un fotògraf de poble que, juntament amb el capellà i l’autoritat del moment, eren a tot arreu. I m’he pres aquest repte tenint present que la Montse i jo som cosins.

He parlat amb ella ara que falten poques setmanes perquè plegui i m’explica que de ben petita va tenir clar que li agradava la fotografia, ja va néixer en una família de fotògrafs i a una casa on hi havia un estudi improvisat i un laboratori.

Com decideixes que et dedicaràs a la fotografia? Hi ha un moment o ja t’hi trobes?

Perfectament, quan el meu pare es va posar malalt no pintava gens bé, al final es va salvar per dues hores, el van atendre a temps. La mama ens va dir “ens tirem al ruedo?” I ho vam fer. Amb setze anys. Ja estàvem acostumades a la feina, hi vam començar de manera natural. Amb deu anys ja vigilava les postals al CineFoto, on hi havia els primers hotels. Amb 12 i 13 anys ja carregàvem les càmeres i entregàvem les fotos, posant sempre la més maca al davant. El meu pare ens deia que “si la primera era borrosa, les veurien totes borroses”.

Sense preguntar-li, m’explica que recorda perfectament quin va ser el seu primer reportatge de casament. Va ser el d’una parella del carrer Ponent.

Al pis de dalt de casa, darrere la nostra habitació hi havia un petit laboratori amb la llum vermella, l’olor dels químics i les imatges que apareixien al paper com per art de màgia. A la sortida de l’habitació l’estudi. Vam acabar tenint dues botigues obertes.

I com era ser dona i treballar de fotògrafa als anys setanta?

Com anècdota, als casaments havia d’anar amb el xicot perquè jo era una noia molt joveneta i havia de passar per les taules amb la gent que ja havia begut força i sovint em perseguien per ballar. Però ho vaig viure amb normalitat, era una altra època. La veritat és que mai he sentit que tingués cap limitació o que no pogués fer alguna cosa o anar a enlloc pel fet de ser una dona i fotògraf.

Parlem d’un temps on el fotògraf era rellevant i omnipresent…

Reconeixes perfectament qui és fotògraf, la seva feina era valorada com la d’un artista. La gent es mudava i venia els diumenges quan anaven mudats i maquillats. Antigament, era com quan et feien un quadre, el fotògraf controlava la llum, tenia un valor, ara tot és digital. Es valorava com un esdeveniment, un exemple és el dia del Ram, les fotos que es feien al sortidor dels Pins amb la palma o el palmó. En els orígens del Superfoto hi ha tot Calella retratat de cara i de perfil.

Jo sempre m’he sentit una espectadora privilegiada, mai he buscat protagonisme, m’enorgullia que confiessin en mi. Als casaments la gent t’obre la porta de casa seva i en tres segons ets l’habitació més intima, i hi ha nerviosisme, moments de tensió i emocions. Et tenen aquesta confiança, ets com el metge o el capellà, d’allà només sortirà el que és bonic. El fotògraf sabia què feia, tenia una caixa màgica. Ara ja no.

Tres anys treballant per l’Eugènio.

Vaig conèixer l’Eugenio a començament dels vuitanta a l’Scorpio de Calella. Era l’aniversari del meu pare i era habitual anar a acabar la nit al Cleopatra a Blanes i vam sentir una veu que preguntava si podia venir. Era l’Eugenio!. A partir d’aquí vam agafar amistat i em va proposar de seguir-lo de gira fent fotos dels seus espectacles. També vaig fer fotografies amb Joan Baptista Humet, Joan Manuel Serrat o Pedro Ruiz, quan vaig col·laborar amb un fotògraf de l’Agència EFE.

D’aquella època també és la feina que va fer pel Festival ‘Expocanción’ a Roda de Berà i el sopar posterior a casa de Luis del Olmo, amb Julio Iglesias, José Luis Perales o Rocío Jurado, ella era l’única fotògrafa de la trobada.

Quan va morir el seu pare, l’any 1985, va escriure i avui encara ho recita d’una tirada: “Perquè sé que estàs aquí, perquè sé que estàs amb mi, perquè t’estimo t’adoro i t’enyoro, per tu continuaré viva perquè amb mi viuràs tu”. El clic que vaig fer per tirar endavant. Jo l’he fet viure perquè el recordo sempre, cada dia.

La Montse té dues germanes més i el seu pare volia que estudiessin, com a les millors famílies japoneses on una és arquitecte, una metge i una advocada. La Montse és la tercera i va començar a estudiar Dret, però ho va deixar a quart perquè diu, no era lo seu.

Anys després, amb la mort del pare ja va fer un pas més per dedicar-se plenament a la fotografia, havia d’anar a treballar a Madrid.

La mort del seu pare, l’Enric Cusell, va ser un cop molt dur per la Montse, perquè l’admirava. Explica per exemple que quan treballaven junts, jugaven a veure qui feia la millor foto. També li reconeix ser dels primers de fer fotos sense flaix, il·luminant tot l’espai de la Misericòrdia de Canet només amb llum natural: “era el pare, el company de feina, el meu amic, el meu mestre”.

Quan ja es va decidir a anar a Madrid a l’agència EFE va tenir un accident de cotxe greu que ho va trasbalsar tot i després ja va perdre el contacte. Va seguir al negoci familiar 10 anys més. El 1994 vaig començar a buscar un local per establir-me quan el tiet es jubilava i ens vam entendre per agafar l’antic Superfoto i aquí estic fins avui.

“La fotografia és la meva passió”

Hi ha dies que em fa mal això o allò, però quan agafo la càmera, se me’n van tots els mals. Sempre he fet màsters i cursos he anat a congressos, com una esponja, no he parat, he buscat fer coses diferents, creatives i mostrar-hi la meva passió pel blanc i negre, que és atemporal, etern. Sempre he colat fotos en blanc i negre als àlbums.

Explica que on s’ha sentit més lliure és treballant és a l’estudi amb llums tènues i ombres i algunes imatges arriscades, sempre privades.

He anat innovant, fent coses diferents i això em permetia créixer i no fer la típica foto. He volgut ser creativa personal i també fent propostes compromeses.

Reconeix que la BBC de la fotografia -bodes, batejos i comunions- és el menys valorat, però ha estat la seva passió.

Avui ningú és ningú, s’ha perdut la personalitat, es busca el fotògraf pel pressupost, ja no hi ha el vincle amb el fotògraf. Probablement, encara queda algú que busca un fotògraf, però majoritàriament van al restaurant i agafen a qui els hi aconsellen. Quan ja tothom és fotògraf jo no vull ser-ho, jo soc la Montse Cusell.

Quan un fotògraf de poble es jubila queda tot un munt de negatius, de moments, de petites històries d’aquest poble, que passarà amb aquest llegat?

Fa una mica de mal al cor, perquè jo li dono molt de valor. Són seixanta anys i ha suposat tant d’esforç que m’ho emportaré amb caixes i potser tornaré a parlar també els del Museu Arxiu. Voldria escanejar el que és més important i que a la llarga estigui documentat. També he estat divuit anys treballant com a fotògraf per l’Ajuntament, tot l’any a totes les festes, penso que s’ha de conservar.

Una de les sorpreses que més feliç ha fet a la Montse és que quan ha comunicat que tancava la botiga moltes persones l’han vingut a veure o li han trucat per agrair-li haver estat amb ells en els moments més importants de la seva vida i que els hagi captat amb tanta sensibilitat. Fins aquí ho he fet bé. El millor de mi ja ho he donat i ara és el moment pel descans.

Li he demanat de fer-nos una fotografia a l’estudi per il·lustrar aquesta entrevista i ha servit també per confirmar que s’ho passa bé a l’estudi, enquadrant, il·luminant, disparant la càmera i mirant més enllà del que es veu a simple vista.