Naixença d’una cultura
Em permeto fer un recull novel·lesc de la naixença d’una cultura en el nostre territori que sorgí en el meu pensament fa temps i que m’agradaria compartir.
Amb l’arribada a la península, el segle VII, de les forces àrabs i berebers amb l’expansió de l’Islam, entre d’altres raons pel caos originat per la caiguda del baix Imperi Romà occidental i perquè les forces visigòtiques vingudes del nord d’Europa assentades amb nosaltres feia dos segles, no van poder aturar la invasió. Va ser per aquest motiu que part de la població del que ara és Catalunya, entre ells polítics, dirigents, religiosos, clergues i part benestant del poble, varen traspassar territoris fugint i refugiant-se al nord veí, a la Septimània, ara el sud de França.
Amb la reconquesta per les forces carolíngies, a mitjans del segle VIII i IX, es va iniciar així la tornada al nostre territori dels que van marxar i es va restablir en aquells temps una nova frontera, l’anomenada “Marca Hispànica”. En el vell però nou territori, que s’anomenà la Catalunya Vella, més tard Comtats Catalans amb expansions posteriors cap el sud que varen originar la Catalunya Nova.
El poble ras, comerciants, el rurals i la pagesia, els que es van quedar, la història no dona quasi mai la rellevància que tenen i segurament varen patir els assentaments al llarg d’aquests temps com espectadors i víctimes, donat que ells sempre significaren pels dominants el perill, per ser els hereus de la terra.
On pren la meva motivació d’aquest escrit, i faig aquí el meu èmfasi, és que part de la població d’antuvi culturalment i políticament influent va marxar a l’exili parlant i escrivint en llatí i tornaren al cap de dos segles amb una altra llengua imbuïts del fet que venien de terres occitanes culturalment similars a la nostre, però on es parlava i s’escrivia la llengua d’Oc. Aquesta estada va contribuir a la formació d’un català rudimentari i que, avançant en els temps, s’ha arribat al català que parlem avui.
La meva imaginació per aquest hipotètic viatge amb el canvi cultural produït en aquells temps on la vida de les persones era minsa referma que tot es fonamentava en un col·lectiu organitzat ja potent d’antuvi com a eina de cohesió i de coneixements sobrevinguts en la nostra història dels temps. Òbviament, els exiliats ignoren el futur que els espera, i això fa sorgir la pregunta de com eren capaços de transmetre l’esperit de retorn enfront d’aquella diàspora? Podien aconseguir-ho en el futur? La història i el destí els hi donaria una resposta, que seria afirmativa?
La norma en aquells temps del binomi imperialisme–esclavisme que sempre havien anat de la mà des de la foscor dels temps fins aleshores, i que encetava la seva abolició progressiva, s’afegien per ser també un dels protagonistes dels canvis cabdals d’una manera diferent de convivència de la societat. Els substrats socials eren influïts no tan sols per el retorn dels exiliats amb noves influències, sinó també pels que es quedaren, que varen assimilar i retenir vivències del pas dels temps, que es varen afegir en el recull de la nostra història romana, visigòtica i musulmana. Va ser una mutació social per l’embrió de nous sistemes de govern feudals com a models d’una nova època. S’encetava l’edat mitjana.
Em dóna unes sensacions d’epopeia pels que varen tornar. Precisament al ser el nostre territori un canal de moviments migratoris, una “terra de pas” pel seu posicionament geogràfic entre dos continents. Per això crec que no som gent d’aïllar-nos pel nostre continu mestissatge, i aquest fet ens enforteix igualment com en altres territoris amb les mateixes singularitats.
Per això, els que l’habitem tenim un plus que ens fa ser diferents sense adonar-nos. Som gent pacificadora, conciliadora i d’entesa. Potser un personatge cabdal del segle IX, l’Abat Oliba instaurador de les assemblees de Pau i Treva de Déu, ens podria donar resposta de la nostra manera de ser al llarg de la nostra història i també d’avui. Vet aquí el meu relat i pot ser la meva fantasia.
