La festa dels rics, l’augment del racisme
El balanç econòmic a l’Estat Espanyol d’aquest 2023 ha estat un èxit pels de sempre. Els patrimonis a paradisos fiscals s’han incrementat i han arribat a un valor, pel cap baix, de 140.000 milions (l’11% del PIB, que fugit, no ha tributat a les arques públiques); els beneficis dels cinc principals bancs han estat de 26.000 milions d’euros, els més elevats de la història, i els de les principals energètiques, de més de 8.000. Les grans cadenes de supermercats no han fet públics els seus beneficis. Perquè ens fem una idea del que signifiquen aquestes xifres, la Generalitat, el mateix any, ha destinat 21.000 milions en salut, encara no 7.000 en educació o 3.500 en benestar social.
Com a conseqüència, a Catalunya, la pobresa ha continuat augmentant aquest 2023. Un 25% de la població pateix risc de pobresa i exclusió social, un 20% no pot mantenir la temperatura adequada de les seves llars i un 28% dels infants viuen en situació de risc de pobresa. La desaparició de la classe mitjana és una realitat, el fet de tenir un sou no garanteix una vida digna, i l’augment de les despeses bàsiques (habitatge, alimentació i llum) fa que, pel 46,5% de les famílies catalanes, arribar a final de mes, sigui un escape room de mal gust.
És en aquesta situació de creixent desigualtat on els rics cada cop són més rics a condició de l’augment exponencial de la pobresa, que les grans fortunes (i classe dominant) els cal alimentar un boc expiatori que els exculpi de les misèries socials que provoca el seu egoisme. Un culpable, dipositari de tots els mals i de tot el que no funciona, que no tingui la suficient força per enfrontar-se al poder (com a la inquisició), però que alhora, sigui capaç d’enfrontar els penúltims contra els últims de l’esglaó social: l’immigrant pobre.
Si les polítiques socials i redistributives no cobreixen les necessitats bàsiques de la població i el diner es concentra en poques mans “és perquè es queden totes les ajudes i no n’hi ha per tothom”; si hi ha atur, treball precari i empresaris que no respecten els convenis “fan competència deslleial i ens treuen la feina”; si els preus de l’habitatge pugen perquè la seva funció especulativa preval al dret a tenir un sostre digne “hi ha ocupes i ja sabem d’on venen”; si la desigualtat imperant genera més delinqüència “són ells i cal expulsar-los” (leitmotiv del conservadorisme calellenc).
És a partir d’aquest sofisma que s’atia el discurs d’odi. El que cotorregen els sòmines de cada generació des de la seva inseguretat i complex d’inferioritat. Amb supina ignorància, i amb la intenció de gaudir de més privilegi i benestar, “primer els de casa!”, reprodueixen consignes interessades que provoquen l’efecte contrari: l’enfortiment de les estructures de les grans fortunes que els sotmet a una major precarietat. D’aquesta manera, i amb un discurs cada cop més radicalitzat i aparentment trencador de l’statu quo, la dreta i l’extrema dreta, es perpetua en el poder en gairebé tot el món occidental i aplica unes polítiques en matèria econòmica favorables al gran capital.
Ens trobem en una situació tràgica en la qual es presenten com a causes els efectes d’aquest creixent enriquiment d’uns pocs. El replegament identitari, resultat de l’amenaça que comporta una creixent desigualtat econòmica i descens social, s’està accentuant, i els discursos d’extrema dreta es normalitzen en molts dels àmbits de la nostra vida quotidiana. Davant d’aquesta situació, i amb el perill que això comporti més fractura social i, per tant, més possibilitats de violència, cal que com a ciutadans exercim el nostre deure de construir societats fortes i cohesionades; trencar els dogmes que ens categoritzen com a ciutadans de primera o de segona i lluitar contra el poder que ens precaritza en base el criteri que som un sol poble.
