Calella, ciutat segura o insegura?
Recordo molt bé l’any 1999, quan a Calella hi havia una plantilla de la Policia Local formada per uns 22 agents. Hi havia una sensació generalitzada que mancaven policies i hi havia una demanda real d’increment d’agents per la “greu” inseguretat que es vivia a la localitat. Era l’any 1999.
Han passat 25 anys. Actualment, hi ha uns 44 policies (un amunt, un avall). La plantilla s’ha doblat. I continuem dient que la ciutat és insegura. Que hi ha una gran inseguretat. Robatoris, agressions, baralles, aldarulls, assassinats (sí, assassinats), i en general, una percepció i una sensació que Calella és una ciutat insegura. Alguns fins i tot, la veuen “sense llei”.
Deixant al marge les dades objectives que pugui presentar l’equip de govern o la policia mateix, la veritat és que, pel que fa a la ciutadania, la “percepció” –que sempre és subjectiva–, compartida per moltes persones és aquesta: tenim un problema de seguretat.
També és cert que les xarxes socials no ajuden. Que hi hagi 4 híper exaltats o que exagerin no ajuda gaire a millorar la realitat. Per les xarxes es diuen moltes coses que no sempre s’ajusten als fets reals. Encara que també serveixen de contra informació, des del moment que posen en evidència afirmacions que es fan des de determinats partits polítics o des del mateix ajuntament, quan afirmen que potser no n’hi ha per tant i que les dades són unes i les percepcions unes altres. Amb tot, es genera debat i, el més preocupant, una sensació d’inseguretat.
Sense dades exactes, se’m fa difícil dir si Calella és una ciutat segura o insegura. Sí que, com a ciutadà, tinc la meva particular percepció: hi ha persones que es dediquen a delinquir i d’altres que generen aldarulls, baralles i es dediquen a crear sensació de perill. Però és clar, no es pot generalitzar i cal mirar bé qui són aquestes persones. Cal saber quines són les seves condicions personals, econòmiques o culturals per mirar d’entendre el què passa.
No cauré en el parany -fàcil-, de criminalitzar cap ètnia, cultura o religió afirmant que “tots” són delinqüents o perillosos. El que cal és mirar el perfil personal de les persones que duen a terme actes delictius. I cercar la manera de baixar els nivells de delinqüència a partir de resoldre situacions socials, econòmiques i familiars. Les persones no són delinqüents per naturalesa, són les circumstàncies les que les porten a realitzar aquest tipus d’actes.
També, no ho dubto gens, el fet que Calella sigui una destinació turística és una font d’atracció pels que es dediquen als furts o robatoris de baixa intensitat. No pot ser de cap altra manera. Sempre hi ha hagut lladres que busquen a turistes despistats, o que van beguts a les nits o matinades, o que, simplement, no vigilen prou les seves pertinences. D’aquests, sempre n’hi ha hagut. A alguns la policia els coneix.
El problema actual, al meu parer, és que s’ha apujat el nivell: ara hi ha més agressions físiques, més baralles amb armes blanques (ganivets), més actuacions que no respecten la seguretat física de les víctimes. El nivell de perillositat dels delinqüents és més alt. Tenen menys respecte pel valor d’una vida humana. I aquest fet, vulguem o no, demana una forma d’actuar de la policia diferent.
I també hi ha hagut canvis socials que han arribat a la nostra ciutat: les ocupacions de cases, la manca de respecte vers la propietat privada, la manca de valors morals, la pobresa econòmica -sí, ho dic així-, etc., situacions vitals socials, econòmiques i familiars que fa només 25 o 30 anys no eren tan accentuades.
Calella ja no és la “nostra” Calella. Aquella petita ciutat de no més de 10.000 habitants, la majoria catalans, nascuts a la ciutat, de pares i mares catalans, que anàvem a l’escola i parlàvem en català…, aquella Calella ja no existeix –i no tornarà mai més, tinguem-ho clar–, i ara estem en una altra realitat. Ara hi ha persones de països de l’Àfrica, de Sud-Amèrica, d’antics països de l’Est, d’Europa…, de molts llocs diferents. Ara ja no hi ha una sola cultura o tradició, n’hi ha unes quantes. Ara ja no hi ha una sola religió predominant, ara hi ha diferents religions. Ara no hi ha uns valors compartits, ara hi ha persones amb valors diferents (valors morals i socials, sobretot).
Calella ja no és aquella vila dedicada al tèxtil com a font d’ingressos més important. Ara Calella és una ciutat de serveis i, a poc a poc, es va convertint en una ciutat dormitori.
En aquest context, no és d’estranyar que la visió de la seguretat de les persones també hagi canviat. No sempre tothom ve a Calella a viure, treballar o descansar…, n’hi ha que venen a delinquir o viuen aquí amb la intenció de delinquir. I és just en aquest punt on ens trobem, en el que, primer l’ajuntament, però també les altres administracions públiques, han de dedicar esforços per mirar de reduir tant com sigui possible la inseguretat dels que volen viure i treballar, sense problemes, neguits o por. El repte és formidable, sens dubte, i caldrà que les lleis també ofereixin eines que ajudin a les policies a maximitzar la seva tasca. De res serveix a la percepció de seguretat veure com la policia deté un delinqüent reincident…, i al cap de poques hores, aquest ja torna a estar al carrer per continuar delinquint…