Són les deu de la nit i la temperatura és de poc més de set graus. El Servei Meteorològic de Catalunya ha emès el segon avís consecutiu per una nit gèlida i es nota; el fred cala els ossos. Però no tothom la pot passar sota un sostre. L’Ignacio es disposa a passar-la, igual que les darreres setmanes, en un caixer del carrer Església. Té 75 anys i tota una vida a les seves esquenes, de la qual només conserva una maleta vella amb algunes peces de roba i mantes que li ha donat la gent.

Al costat de l’Ignacio hi ha una dona uns anys més jove, que no vol fer públic el seu nom. Estan abrigats i estirats sobre algunes mantes, tapant-se amb unes quantes més. Així és com han passat el Nadal: veient la gent passar amb regals i els llums des del terra d’un caixer. “La policia ens fa fora moltes vegades”, afirmen. “Llavors me’n vaig a estirar-me a un banc”, afegeix l’Ignacio. La seva companya té una visió molt més negativa dels agents i els culpa d’empitjorar la seva situació. Durant aquesta entrevista, s’acosta una patrulla en cotxe. Un agent baixa a treure diners i torna a pujar al vehicle, intercanviant poques paraules amb els dos inquilins del caixer.

Hostal Univers

La seva realitat invisibilitzada és un dany colateral del progrés de Calella: vivien a l’Hostal Univers fins que es va enderrocar per tal de construir el futur pàrquing de l’Hospital. L’Ignacio explica que “cobro 825 euros de pensió i a l’hostal em deixaven viure per 400. He anat a l’assistenta social, però em diu que no hi ha res”.

L’Ajuntament afirma que s’ha activat el protocol per fred -tot i que no ho havia fet públic abans de les preguntes de CalellaCOM- i que Serveis Socials i la Policia Local han ofert a les persones sense llar que tenen localitzades la possibilitat de dormir a l’Hostal Colibrí, assegurant que una dona s’hi ha acollit i hi ha passat la nit, però que la resta ho han rebutjat. L’Ignacio i la seva companya, en canvi, ho neguen. No ho ha fet la patrulla que s’ha acostat aquesta nit al caixer. “No hi ha tants locals buits? Perquè no ens deixen dormir en un?”, es pregunten.

L’Ignacio ha entrat i sortit del carrer en diverses ocasions. Va venir a Calella fa quatre anys i dormia al costat del monument de la Sardana. Un dia, uns xinesos que regentaven un bar li van recomanar que preguntés a l’Hostal Univers i va aconseguir una habitació. Uns mesos després, ha tornat al carrer. La seva vida no sempre ha estat així; explica que va treballar a la discoteca Papa’s durant els anys en què el turisme era l’orgull de Calella, també en una de les fàbriques de vidre de Mataró. D’aquells anys li queda com a record un problema respiratori pel qual ha d’utilitzar un inhalador, el Ventolin. També li ha passat factura estar en contacte amb l’amiant cancerigen. Va estar casat, però la seva dona va morir i ara està sol.

El poble salva el poble

L’onada de voluntaris que van anar als municipis valencians afectats per la DANA des de tots els punts de l’Estat va prendre com a lema aquesta frase: sols el poble salva el poble. I també l’Ignacio i la seva companya estan agraïts de la solidaritat de la gent. Tot i les baixes temperatures d’aquest dimarts a la nit, tres persones s’acosten a portar-los-hi menjar. Primer, una dona de mitjana edat, després dos nois joves. A les bosses hi ha taronges, patates, refrescos i ampolles d’aigua. “Menjar no ens en falta, però un sostre si”, puntualitza l’Ignacio, ensenyant un entrepà de pernil embolicat en paper de plata. Al migdia, va a dinar al menjador social de Poblenou, on pot dur-se alguna cosa calenta a l’estómac.

Diverses persones s’acosten amb bosses de menjar. (Foto: CalellaCOM)

A totes les persones que van a treure diners del caixer les saluden. També a les que passen pel carrer els hi tornen un somriure. Tot i la situació, l’Ignacio afirma que no està preocupat per ell, però si per les generacions més joves. “Ells no tindran pensió”, lamenta. La seva companya està més angoixada per la manca de feina, explica que tot i que s’ha gastat diners en elaborar un currículum per deixar-lo als establiments on anuncien que busquen personal, mai l’han trucat.

Hi ha entitats que es dediquen a atendre les persones sense llar. A Barcelona, on se’n comptabilitzen moltes més, hi ha la figura de l’educador de carrer que es dedica a ajudar als més vulnerables. Les entitats coincideixen en què hi ha més persones sensesostre de més de 70 anys de les que ens podríem arribar a imaginar. Però no hi ha recursos per atendre-les, o no es volen destinar, qui sap. L’Ignacio i la seva companya han passat les dues nits d’alerta per fred des d’un caixer del carrer Església. També hi han passat el Nadal. I sense un canvi de polítiques, recursos i inversió, hi passaran molt més temps, juntament amb altres persones que han quedat invisibilitzades i al marge del sistema.