Obre fàcil
Quin gran invent va ser empaquetar qualsevol cosa posant-li l’etiqueta “obre fàcil”. Quants anem a comprar al súper i ens fixem en aquest detall.
La seva funció és permetre a les persones accedir al contingut de l’envàs sense necessitat de fer servir utensilis específics, utilitzant només les mans.
Es desconeix quan es va aplicar aquest mètode per primera vegada, sols hi ha constància que als anys seixanta va aparèixer un sistema denominat “Pull-Top” per obrir llaunes de cervesa.
Qui no ha acabat obrint un paquet de pernil dolç amb les dents, deixant-se les ungles en un envàs de qualsevol cosa o agafant un ganivet per obrir un pack d’ampolles d’aigua. I ara, per acabar amb la santa paciència, ens posen els taps clavats a les ampolles, que odia tothom per més reciclatge que ens vulguin vendre.
Jo ja tinc preparada una caixa d’eines a la cuina per obrir el que calgui. Fins i tot més d’una vegada me les he vist negre per obrir una bossa de patates, una ampolla de Vichy o un tetrabric. Un simple sobre del banc o del que sigui, tots acabaven esgarrapats.
Les galetes que van precintades amb un fil vermell que mai acaba de girar, ni els dels formatgets i menys les torradetes amb aquella cel·lofana clavada al mil·límetre.
Potser serà cert que va ser inventat per obrir llaunes de cervesa, aquí el sistema no falla. Tampoc acostumen a fallar les de conserves, malgrat més d’un s’ha clavat un trau a la mà obrint una d’aquestes llaunetes de tonyina.
Mil vegades he acabat buscant al calaix dels coberts aquell obridor vermell de l’any de la pera que no falla, les tisores o un punxó per obrir allò que denominen tan fàcil.
Fins i tot recordo una vegada que vaig picar el timbre d’un veí perquè m’obris una ampolla de cava a la una de la matinada. Tenia dues opcions: o me l’obria o me la fotia pel cap… afortunadament me la va obrir.
El dia que posin al mercat un producte amb l’etiqueta “obre difícil” el compraré sense dubte ni rebat. Agafaré alicates, trepant i martell. I passat el repte de “l’obre fàcil”, segur que serà pa sucat amb oli
Potser acabaré obrint un sac de patates amb les orelles o la porta de casa sense claus, amb el mòbil a la boca. El que intentaré evitar es haver de trucar un manyà que me l’obri. Sobretot un dia festiu i en horari nocturn. La porta s’obrirà, però la factura serà d’aquelles per emmarcar.
El que sembla fàcil acaba essent complicat. I el que sembla impossible és tan sols una mica més difícil.
Com deien Ali Babà i els quaranta lladres, “Sèsam, obre’t”, llegenda no massa verificada. Mai sabrem si va ser la llavor o l’encanteri la clau per obrir el temple desitjat. Però sembla ser que la cova es va obrir i que algú el tresor es va emportar.
El que no se sap és qui la va tancar. I jo em pregunto: “què és més fàcil, obrir o tancar?”
Què respondria Ali Babà?
