Calella: un conte de fades
Hi ha pobles que pel paisatge i patrimoni són un punt d’atracció per a molts visitants, i si, a més a més, ofereixen uns bons serveis públics que donen qualitat de vida als seus habitants, es converteixen en indrets únics i especials. Calella és un d’aquests llocs. Els que tenim la sort de viure-hi, és ben cert que ens lliga per sempre, però potser també és cert que, alguna vegada, encara que sigui petita, els calellencs no valorem prou la gràcia i fortuna de viure a la platja del Maresme, a un poble amb títol de ciutat i bressol del turisme català de qualitat. Un petit espai màgic només accessible per als més privilegiats, i que ens permet fer una vida de conte que mereix ser viscuda, i sobretot, explicada:
Calella és una terra pròspera i plena d’oportunitats, que dècades de minuciosa estratègia econòmica l’ha portat a ser el tercer municipi més pobre del Maresme. La població, considerada benestant, però en realitat en bona part mileurista, celebra la bonança amb fires, festes i “grans esdeveniments” -molts d’ells- pensats per a l’empresariat hoteler, que donat que és considerat l’estrat social més baix i pobre, també gaudeix d’avantatges fiscals que els ajuda a sortir de la misèria. Quins vincles solidaris més profunds i sincers! I quin compromís ciutadà… i cívic! Perquè a “la vila cívica del Capaspre” de civisme en sobra: en pocs anys s’han construït tres centres cívics, i ara, del mercat municipal se’n farà… sí, sí… un altre centre cívic. Carai quants! Un projecte prioritari davant de l’excel·lent estat de les instal·lacions esportives, que com és el cas del pavelló i de la piscina en són l’avantguarda, i encara més necessari donada la gran quantitat de recursos que ja s’han destinat als serveis educatius. De fet, i suposo que ho convindreu amb mi, a la metròpoli on viu la deessa “Minerva” aquesta despesa educativa és inútil, ja que per lògica divina, els nens ja neixen ensenyats.
A la vil·la idíl·lica, es talen arbres per fer espais verds i els enjardinats estan tan meticulosament cuidats que són l’enveja dels pobles veïns; els carrers, de tan nets i polits, moltes vegades ni es netegen, els contenidors desborden alegria quan arriba l’estiu i el reciclatge brilla per la seva absència. De fauna n’hi ha molta i és variada. Destaquen espècies protegides com el corb marí, que per la seva tranquil·litat conviu amb rodatges d’espots publicitaris, però, actualment, i de forma puntual, hi ha un perill de plagues que mereixen tractament: les rates d’extrema dreta estan escampant la malaltia del racisme que s’estén per les cases dels més curts de gambals, i davant del risc de pandèmia, el govern hi treballa de forma incipient difonent discursos d’odi.
Calella és una vila orgullosa del seu passat on encara es descobreixen restes dels seus ancestres, que com que desperten gran curiositat i interès a la població, sempre són tractades des de l’amor, la saviesa, l’honestedat i la cura: de les extraordinàries troballes romanes del Roser-Mujal, en comptes d’haver fet un jardí arqueològic, s’hi ha construït un supermercat a sobre. Quin contrast! La intel·lectualitat i classe política local, com de costum, exemple de senderi i de galdós saber fer, han sabut anar més enllà de les opinions d’experts i savis de totes les universitats catalanes per acabar oferint al món aquest enginyós i especulatiu projecte; cum laude!
A la zona segura, d’índex delinqüencial constant any rere any, un pot sentir-se plenament protegit només escoltant la xerrameca d’un l’alcalde amb vocació de xèrif. Només veure el fum els lladres fugen, i d’aquells dimoniets malèfics anomenats Okupes, que per viure gosen entrar d’amagatotis als pisos buits dels especuladors, fugen sense alternativa a les cavernes que els ofereix el caixer automàtic. Per tant, si voleu viure amb dignitat i confort, no ho dubteu, la Calella “tensament” habitable és la millor opció: els lloguers són una luxosa ganga, i per un preu mòdic, un sempre pot anar a un pis de lloguer turístic; aquest any, pel bé de la gent, l’ajuntament ha quadruplicat aquesta oferta social entenent que l’habitatge és un dret i no un negoci.
A la Calella cofoia els dies passen sense fer fressa, i si algun dia hi ha algun petit canvi és per garantir que tot continuï igual. Tant és així que, inclús a les revolucions massives, no es tira ni un paper a terra, i del parell de grapats de persones que encara queden d’esquerres, es queden a casa perquè tot va genial. Perquè ara, com a l’antiguitat, a la ciutat on es confonen els gossos amb llops, la gent viu encara il·lusionada, en una fantasia, en un llarg conte de fades: de realitats difícils se’n fan romanços i de desastroses històries se n’expliquen rondalles. Repetiu-les més de cent cops! Que els mitjans les difonguin a totes les cases! Que qui escampa aquest màgic relat només en pot sortir guanyant o gratificat, en forma de subvenció, contracte menor, i en cas de gaudir de bona amistat, amb una feineta ben remunerada.
