Identitats excloents
Fa uns dies, el rei Borbó, Felipe VI, va visitar el monestir benedictí de Montserrat. Visita emmarcada dins la celebració del primer mil·lenari de la fundació monacal que l’abat Oliva va establir al cor de la muntanya sagrada. Una visita innecessària, donat que va ser una “auto invitació”. Ningú l’esperava i ningú ho trobava imprescindible. Però a Espanya saben molt bé de quines maneres es pot provocar al poble català. I profanar un símbol tant sensible com és el cor espiritual montserratí era un bombó que calia gaudir. I cap a Montserrat es van atansar el rei de Castella i la seva esposa atea i sense cap sensibilitat religiosa…, però sí amb intencionalitat política prou contrastada.
I si no n’hi havia prou amb la seva presència al monestir, el discurs borbònic ens va deixar una “perla” de l’odi que aquest monarca sent pels catalans (molt ben delimitat el dia 3 d’octubre de 2017, tres dies desprès del referèndum d’independència) deixant anar allò de què calia evitar les “identitats excloents”, fent referència -tot i no dir-ho explícitament-, als catalans que volen -volem-, marxar d’Espanya i de la seva corruptela sistèmica i estructural que és la base i essència de la societat castellana.
Però aquestes paraules tenen un efecte mirall: dient el que els altres són, alhora defineixen i identifiquen el què és ell mateix.
Perquè a aquestes alçades, ningú dubta -sense pressions ideològiques i dogmàtiques properes al fanatisme cec i irracional- que la monarquia és el símbol més important que tenen els castellans per identificar el seu model d’organització política que beu en les fons de los “Principios Fundamentales del Estado” que el govern del dictador Francisco Franco va impulsar i imposar durant la llarga i fosca dictadura feixista a Espanya. La monarquia actual és hereva d’aquella dictadura (Franco va nomenar directament al seu successor, el seu pare Joan Carles I, i ell ha heretat la corona del seu pare, també directament i sense passar per cap consulta referendària de tall democràtic). Per tant, la monarquia és un fet identitari castellà, imposat a Catalunya, en tant que colònia conquerida per la força de les armes d’un antecessor seu, el rei Felipe V (amb qui comença la més llarga persecució contra la llengua, la cultura i la mateixa pervivència del poble català).
I aquesta figura institucional, el monarca, representa el fet excloent més greu que té, ara mateix, l’Estat espanyol. El rei odia Catalunya. Ho va deixar molt clar en el discurs del dia 3 d’octubre del 17. Ni una sola paraula de suport cap a la ciutadania que va ser agredida de forma salvatge per les forces de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil. Cap mostra d’empatia cap a les persones grans que van ser víctimes de les porres, empentes, puntades de peu, cops de puny i altres formes d’agressió violenta. De la seva boca només van sortir retrets i un recordatori que anava en contra del dret del poble català de voler la llibertat fora del “seu” estat monàrquic. Una lliçó molt clara del que pensen les elits castellanes de dretes i d’extrema dreta. Un discurs TOTALMENT excloent!
Per tant, la seva afirmació d’evitar les “identitats excloents” no era una altra cosa que deixar ben clar que Castella/Espanya no pensa acceptar res que no sigui la seva cultura, la seva llengua i el seu “status quo” històric. No hi ha res més identitari i excloent que, una vegada més, el discurs del Borbó castellà. I ara expressat des del mateix cor espiritual montserratí, lloc sensible per l’independentisme català i per molts catalans que, sense ser independentistes, consideren Montserrat un espai d’identitat nacional. Una afrenta directa, intencionada, ben delimitada i amb totes les garanties de ser un altre acte d’odi contra un poble i una nació.
Segurament, amb el temps, molts oblidaran aquestes paraules, però també hi haurà moltes persones que l’hauran entès perfectament i que prendran nota. A Castella/Espanya només hi ha una identitat, la castellana (Déu, pàtria i el rei…, que deien antigament i que sembla que han recuperat amb “Bandera, pàtria, llengua i monarquia”). I aquesta identitat castellana és excloent. Almenys ho és amb CATALUNYA. No volen saber res de la llengua, la cultura, la nació i la seva història. Catalunya, el català i la seva identitat nacional els fa nosa. Molta nosa. I cal acabar amb ella. El rei és el seu “Cid Campeador” actual i la creuada nazional-catòlica (els bisbes donen per un altre article) la seva actual raó de ser.
Identitat excloent diu el rei de Catalunya…, fa riure, per no plorar….
