Corruptes i corruptors de béns
L’apropiació indeguda és un dels fets més antics de la humanitat. Es produeix, en primer lloc, per un fet egoista i d’insolidaritat personal que aprofita qualsevol oportunitat. El perquè de la temptació de posseir, i que moltes vegades ho és més per acumulació que per necessitat. Sens dubte és d’una atracció que engarjola el qui cau a les seves xarxes.
Si ens centrem políticament al nostre país, per poder analitzar les apropiacions indegudes amb un mínim grau d’equitat, no hauríem d’anar més enrere de la nostra transició. Fer-ho abans o després de la nostra guerra civil seria carregós, per no dir insensat, per les barbaritats comeses.
S’han anat desenvolupant amb el temps ens de vigilància ja instaurats a Europa com es l’OLAF, oficina europea contra el frau. A Espanya, tot just comença ara a desenvolupar-se i a Catalunya fa ben poc. Són institucions pensades i programades com a independents dels governs, que treballen per enfortit la integritat del sector públic.
La mancança de controls, juntament amb les confiances personals, són eines indispensables per arribar a delinquir, moltes vegades per fets consumats i establint uns modus operandi per unes minories, que pel seu accés decisori del poder que s’obtingui -social, econòmic o polític- pot engegar i completar amb èxit trames corruptes.
Aniria bé destriar la diferència entre allò que és públic i el que és privat. No per això es determina la causa de qui és més culpable. Però, possiblement, les responsabilitats sí que són diferents quan es tracta de salvaguardar el sistema públic. Per què? Doncs perquè un poder atorgat per representació, en aquest cas polític, que ho ha estat per nomenament personal o de grup, i que per sobre de tot ha de prevaldre l’ètica política, pel fet de ser i fer de representants ciutadans. Trobo a faltar llum per l’opacitat que tenen fins avui els corruptors. Cap portada als mitjans. Ja que sense ells no hi hauria frau. El pes de la seva responsabilitat la fan recaure a la persona que ha fet d’enllaç, i no al grup que ell representa. No és que un sigui més important que l’altre, però són necessàries dues parts, sobretot l’atorgant corruptor dinerari.
Al llarg d’aquests temps democràtics, hem donat com a norma nosaltres mateixos el fet que partits polítics, amb sentències condemnatòries, que una gran part d’electorat els ha continuat votant. Dit d’una altra manera si voleu, hem donat la nostra contra-sentència. De ben segur, pel sol fet de ser de casa o perquè coincideix la nostra amb la seva adscripció política.
Les mossegades financeres sempre han existit. Incompatibles amb una bona pràctica d’actuació en general, siguin d’on siguin i vinguin d’on vinguin. Més encara quan ens centrem en béns públics, així siguin licitacions d’obra, compra de mercaderies i altres objectes per encarir-ho i poder fer el frau, augmentant el preu final de compra i que ho acabem de pagar nosaltres.
Moltes vegades ens queixem que la burocràcia és lenta, perquè retarda expedients degut a normes d’encaix per comprovacions, i que gràcies a tots el processos s’adeqüen les operacions dintre de la legalitat i, així almenys en cas d’investigacions, per qualsevol sospita queden documentades suficientment per si convé un posterior control.
Augmenta un clam ciutadà per endurir i posar al dia reglamentacions i lleis per combatre les causes de l’enriquiment il·legal, suborns i corrupcions. Voldria fer l’advertiment que gràcies a l’actual sistema democràtic en tenim constància, per la llibertat d’expressió, de premsa i per tots els accessos inherents a la informació. És una paradoxa que qui treu més rèdit de la situació corrupta és qui, en cas d’arribar al poder, l’extrema dreta, posaria totes les traves informatives i de transparència.
A l’estat espanyol, la seva radiografia política no és bona. Amb dècades en democràcia, la caiguda o canvi de governs ho han estat per l’ombra de la corrupció. Sols cal mirar un dels grans partits estatals i on la llista de procediments delictius i judicis pendents de celebració, amb representants d’ells empresonats per la seva condemna, no s’acaba. Això no ho podem normalitzar.
Estic en contra de la fuita de comparar entre partits, del qui ha estat menys corrupte. Estic en contra del “tu més”. Estic en contra d’alleugerir responsabilitats, quan hi són. El que sí que cal per garantir la supervivència de la democràcia és enllestir, per la seva urgència, l’aplicació necessària del “qui la fa, que la pagui”, posant-hi tots els instruments de control per arribar al seu avortament.
Des de fa temps, vaig deixar de creure en promeses. Només crec en accions. És la diferència de dir-ho a fer-ho. Si no som conscients de la gravetat que en el sistema polític que tenim, com és el liberal democràtic, s’hagi enquistat aquesta mala praxis com és la corrupció, i que sols un moviment unitari de rebuig i càstig pot esmenar i revertir, amb una acció contundent, ens farà salvar el sistema. L’única sortida és: la regeneració.
