Moltes especialitats mèdiques superen àmpliament els terminis màxims que fixa la llei perquè els ciutadans accedeixin a les consultes
Més de 280 dies per tenir visita amb un especialista digestiu o 200 dies per al·lèrgies: les llistes d’espera de l’Hospital de Calella
Les llistes d’espera també són molt elevades en determinats proves diagnòstiques; a Calella és especialment elevat en el cas dels electromiogrames i les colonoscòpies
Les consultes externes amb especialistes tenen un temps d'espera considerable. (Foto: salutms)
El temps que cal esperar per tenir visita amb un especialista o per realitzar una prova diagnòstica és un dels principals problemes del sistema sanitari a dia d’avui.
Als Hospitals de Calella i Blanes -les dades no els diferencien-, els casos més preocupants són l’accés a les consultes de l’aparell digestiu, pel que cal esperar 286 dies, per temes d’al·lèrgia hi ha un termini de 203 dies, per oftalmologia és de 177 dies i per neurologia, 166 dies. Són dades del mes de maig d’aquest any, publicades pel CatSalut, però en els últims tres mesos no hi ha hagut massa variació.
Tots aquests terminis superen àmpliament els terminis màxims de referència que fixa la llei per accedir a les consultes externes d’especialitats, que és de 30 dies pels pacients amb prioritat preferent i 90 dies per la resta.
“Tenim un país de més de 8 milions d’habitants, però els serveis públics segueixen dimensionats i finançats per a la població de 6 milions que teníem 30 anys enrere”. Així ho resumeix Xavier Lleonart, secretari general del sindicat Metges de Catalunya. Perquè es tracta d’una problemàtica comuna arreu de Catalunya, amb una dimensió de país, que suposa un dels “efectes més visibles de la precarietat de la sanitat pública i que més afectació tenen per a la salut de la ciutadania”.
Fins a 170 dies a l’espera de proves
Les persones que requereixen d’una prova diagnòstica també han de tenir molta paciència: en el cas dels centres sanitaris de Calella i Blanes, els terminis més elevats són per realitzar un electromiograma -per mesurar l’activitat elèctrica dels nervis i músculs-, que arriba als 170 dies; per una colonoscòpia hi ha 153 dies d’espera i per una endoscòpia esofagogàstrica -per analitzar des de l’esòfag fins a l’intestí- se situa en 137 dies d’espera.
A inicis de la legislatura, la consellera de Salut, Olga Pané, es va posar com a objectiu reduir les llistes d’espera. Es va comprometre a “treballar perquè tots els proveïdors de Salut disposin d’un sistema de finançament que els permeti impulsar l’eficiència i la reducció de les llistes d’espera”. Veient les dades, no és una tasca fàcil, més aviat és profundament difícil.
Temps d’espera per operacions
Un cas diferent és el de les intervencions quirúrgiques, ja que si estan programades i la prioritat és baixa, la llei estableix fins a un any d’espera. Les que tenen més demora en el cas de Calella i Blanes són les operacions d’òrgans sexuals masculins, que arriben als 228 dies; les de reparacions articulars, que se situen en 188 dies; i les d’hèrnies, amb 171 dies. En canvi, d’altres més comunes com les pròtesis de genoll i de maluc se situen a l’entorn dels 90 dies i en el cas de les intervencions relacionades amb processos oncològics com a molt hi ha un mes d’espera.
Diferències en el temps d’espera entre hospitals
La diferència entre l’accés dels pacients als serveis mèdics de cada hospital és molt pronunciada. Mirant les dades de la nostra zona, els Hospitals de Calella i Blanes són els que més temps d’espera tenen per accedir a una consulta de l’àmbit digestiu, neurològic o oftalmològic, mentre que en el cas de Mataró és molt més exagerada en el cas de la dermatologia -376 dies- i de l’otorrinolaringologia. A Can Ruti, en canvi, la traumatologia és l’especialitat amb més temps d’espera.
Desigualtat en la distribució dels equipaments sanitaris
Metges de Catalunya també denuncia que la desigualtat és molt “profunda” entre les diferents regions sanitàries de Catalunya pel que fa a la quantitat de llits, boxs, UCI i equips mèdics. En un informe sobre la distribució dels equipaments, apunten que regions com l’Alt Pirineu i Aran disposen de recursos molt per sobre de la seva població, però que d’altres, com la metropolitana nord (en la qual s’inclou el Maresme des d’Arenys de Mar fins el sud) es veuen greument infradotades.