Delinqüència, migrants, nadius, societat…
L’alcalde de la ciutat de Calella ha manifestat, recentment, que cal fer alguna acció contra els delinqüents reincidents, és a dir, aquells que acumulen delictes i la justícia no acaba de tancar-los a la presó perquè són “delictes menors”. Sovint, són persones que continuen al carrer actuant impunement perquè estan pendents de judici o alguna altra situació jurídica que els permet seguir actuant en el seu àmbit: robar, furtar, agredir, amenaçar…
La Policia Local i els Mossos actuen. Els detenen i els porten, tal i com marca la llei, al jutjat. I allà, el jutge els deixa en llibertat a l’espera -com dic més amunt-, del judici. I passa allò que ja s’ha convertit en gairebé un mite: els delinqüents arriben abans a Calella que la mateixa policia que els ha dut a Arenys de Mar (on hi ha els jutjats). I això, per les persones del poble, és inacceptable i incomprensible.
Per tant, el problema, que sovint recau en la Policia Local, no és del cos de seguretat, sinó de les lleis i dels jutges. El sistema és, per una banda, tou i, per l’altra, lent. Massa lent.
I és clar, la pregunta apareix de seguida: com s’ha de fer doncs per acabar amb aquesta situació? Sota el meu criteri, modificant les lleis actuals. Jo no sóc jurista i per tant, no estic en disposició de dir com s’ha de fer, però sí que ho saben els que es dediquen a elaborar lleis. Doncs a aquests cal aprestar!
Una altra cosa és reflexionar sobre aquesta mena de delinqüència. Quines persones es dediquen a robar, furtar, agredir, amenaçar, a intimidar a altres persones, a causar destrosses als carrers i places, etc…? Si mirem els perfils d’aquests delinqüents, veurem que no es tracta d’un perfil homogeni. Hi ha persones del país -nadius-, que ho tenen com a forma de vida des de sempre, perquè han crescut en ambients familiars desestructurats o han patit situacions de vulnerabilitat personal, familiar o econòmica. També hi ha persones migrades de diferents procedències. Aquests darrers han arribat a la delinqüència per via de la situació que els ha tocat viure: arribar a un país nou, del que no coneixen l’idioma, ni els seus costums, ni la seva cultura. Són persones amb baixa formació acadèmica o sense formació. Persones que els han promès el paradís i que aquí tot era molt fàcil…, i la realitat els ha abocat a situacions de manca de feina, de recursos econòmics, de formació i de situacions administratives d’il·legalitat jurídica. La única sortida que veuen és delinquir. També és cert que, dins aquest món hi ha situacions que aboquen a actuar de manera conflictiva fruit de maneres de fer del seu país d’origen. Em refereixo a grups violents d’origen llatí. Bandes organitzades per actuar de forma violenta que segueixen patrons que ja coneixen del seu país d’origen i que el volen implantar a Catalunya. Són altres formes de fer que no provenen de la vulnerabilitat de la migració forçada per motius de guerres, de manca de recursos per viure, per manca d’oportunitats…
Per tant, i amb tots els matisos que calgui -i que no tinc espai per exposar-los-, el món delictiu és complex i gens fàcil de resoldre.
Ara bé, tot i constatar que una bona part dels qui es dediquen a la delinqüència són migrants, això no dona dret a dir que totes les persones migrades són uns delinqüents. Hi ha milers de persones migrades que venen a viure aquí per trobar una vida millor a la que tenien als seus països d’origen. No faríem el mateix nosaltres si ens trobéssim en la seva situació?
Un altre tema, que a vegades es barreja, és confrontar la seva cultura, religió i costums a les nostres maneres de fer, de viure, als nostres valors morals…, i aquí hi ha una feina enorme per fer. I crec que, tant per una banda com per l’altra, hi ha qui no està disposat a posar-ho fàcil.
Però una cosa sí que tinc molt clara: nosaltres, els “nadius” no tenim perquè abandonar els nostres costums, tradicions, maneres de fer i viure, els nostres valors ètics i morals, la nostra manera d’entendre com ens relacionem en societat…, per respectar als nouvinguts i, per tal que no s’ofenguin, renunciar a allò que ens identifica. Per aquí no crec que anem bé. Són els nou vinguts els qui s’han d’adaptar i respectar la nostra cultura. Podem fer un procés de mestissatge amb el temps, és clar que sí…, però partint de la base que són els forans els que venen i que volen triar viure en el marc d’una cultura que ja està establerta. Tot el que sigui renunciar per part nostra a allò que ens identifica com som és un camí que, tard o d’hora, ens menarà a la confrontació i a malentesos, quan no, directament, a l’agressió i a la violència.
Hi ha marge i temps per canviar les coses…, però cal fer-ho des del respecte, la comprensió i la legalitat. No des de l’odi, la manipulació i l’adoctrinament ideològic que practiquen alguns partits de les dretes i de l’extrema dreta. Potser, fins i tot, es poden fer les coses ben fetes aplicant el sentit comú…
